Des que l'estiu de 2007 vaig ser l'únic espectador d'una sessió de nit amb l'avorridíssima Un couple parfait, en cartell al cinema Colisée de Carcassona, mai més m'havia trobat sol en una projecció cinematogràfica. Mai més, fins a la tarda del 16 de febrer de 2021, quan l'única entrada venuda al Cine Verdi per al documental Fellini degli spiriti, la vaig comprar jo.
El que 14 anys enrere m'havia semblat una anècdota, conseqüència de les característiques del film i de la ciutat on el vaig veure, en el cas actual m'ha encès l'alarma de la inquietud. He buscat explicacions a la deserció dels espectadors en l'horari del passi (les 16h), el dia de la setmana (dimecres) i el tema de la pel·lícula (la relació del mestre de Rimini amb l'espiritualitat), cap dels quals no eren òptims per convocar un públic massiu. Però pensar que ningú hauria assistit a la projecció si jo no hi hagués anat, em provoca un nus a l'estómac. Perquè aquest cop no es tractava d'un fet episòdic, no era un fracàs de taquilla, sinó "el fracàs de la taquilla", un avançament del que em temo que serà el futur immediat de les sales de cinema.
Des de fa més de 60 anys, el negoci de l'exhibició cinematogràfica col·lectiva ha anat lluitant contra competidors que li robaven els clients. Primer va ser la televisió, en una guerra que va durar dècades i que va anar perdent la gran pantalla en favor de la petita, sobretot a mesura que aquesta darrera anava generalitzant les emissions en color i millorant la qualitat de recepció. Anys més tard, van ser els successius formats domèstics, analògics (videocassets de diversos sistemes) i digitals (laser disc, dvd, blu-ray). I, finalment, han estat els formats virtuals, és a dir, les plataformes digitals. El cinema no s'escapa de la gran paradoxa que és la vida i, en un moment en què es consumeixen una quantitat de continguts audiovisuals com en cap període precedent, la gent anem al cine menys que mai. Evidentment, la crisi sanitària hi té la seva part de responsabilitat, però no com a causant de la mort del concepte "anar al cine", sinó com a simple accelerador d'un procés que ve de lluny.
Al cine ja quasi no s'hi va perquè el tenim a la tele, a l'ordinador, a la tauleta, al mòbil, en la quantitat, horari i lloc en què vulguem, i molt més barat. No entro a jutjar la qualitat i varietat dels continguts de les plataformes, de la mateixa manera que tampoc no jutjo la qualitat i varietat que històricament han ofert els exhibidors cinematogràfics, perquè en els dos casos hi ha exemples de tot. Però dit ras i curt, exhibir pel·lícules ha deixat de ser un bon negoci i vaticino que les úniques sales que quedaran obertes d'aquí a poc temps seran les de les filmoteques, les dels festivals, les dels cinemes especialitzats i organitzats en forma de "clubs d'espectadors", i potser les d'algun espai propietat de les mateixes plataformes, reservat per a grans esdeveniments que comercialment requereixin d'una pantalla gran i de la comunió del públic.
Es sabut que els Estats Units i França s'han disputat històricament la invenció del cinema. Quasi simultàniament, Thomas Edison va crear el kinetoscopi (1894), que permetia el visionat personal d'imatges en moviment, mentre que Louis i Auguste Lumière van concebre el cinematògraf (1895), pensat per a l'exhibició col·lectiva. Més de 125 anys després, el concepte d'espectacle de l'inventor nord-americà ha acabat imposant-se al dels dos enginyers francesos, la qual cosa evidencia una transformació imparable en la forma de consum audiovisual que és fruit d'un canvi social on l'oci en comunitat sucumbeix sota l'interès creixent per un gaudi individualitzat i l'aparença de llibertat d'elecció.
Fins que el fatídic dia de l'última projecció no arribi, els addictes a les sales de cinema no podem fer altra cosa que mantenir una actitud de militància resistent i anar-hi tossudament, encara que sapiguem que la llei de mercat és adversa. Com deia la protagonista de La gata sobre la teulada de zinc, la nostra victòria serà «aguantar, tant de temps com es pugui», aguantar fins que anar al cinema esdevingui una pràctica vintage prestigiada, com ha succeït amb la compra de discos de vinil. Mentre esperem que l'exhibició de pel·lícules trobi el seu lloc entre les múltiples formes d'accés a l'audiovisual qui sap si la llarga agonia d'aquest negoci serà l'argument d'una producció d'època, amb una acurada ambientació i un discret esperit de nostàlgia pels vells bons temps, que consumirem meravellats en alguna plataforma digital.
El que 14 anys enrere m'havia semblat una anècdota, conseqüència de les característiques del film i de la ciutat on el vaig veure, en el cas actual m'ha encès l'alarma de la inquietud. He buscat explicacions a la deserció dels espectadors en l'horari del passi (les 16h), el dia de la setmana (dimecres) i el tema de la pel·lícula (la relació del mestre de Rimini amb l'espiritualitat), cap dels quals no eren òptims per convocar un públic massiu. Però pensar que ningú hauria assistit a la projecció si jo no hi hagués anat, em provoca un nus a l'estómac. Perquè aquest cop no es tractava d'un fet episòdic, no era un fracàs de taquilla, sinó "el fracàs de la taquilla", un avançament del que em temo que serà el futur immediat de les sales de cinema.
Des de fa més de 60 anys, el negoci de l'exhibició cinematogràfica col·lectiva ha anat lluitant contra competidors que li robaven els clients. Primer va ser la televisió, en una guerra que va durar dècades i que va anar perdent la gran pantalla en favor de la petita, sobretot a mesura que aquesta darrera anava generalitzant les emissions en color i millorant la qualitat de recepció. Anys més tard, van ser els successius formats domèstics, analògics (videocassets de diversos sistemes) i digitals (laser disc, dvd, blu-ray). I, finalment, han estat els formats virtuals, és a dir, les plataformes digitals. El cinema no s'escapa de la gran paradoxa que és la vida i, en un moment en què es consumeixen una quantitat de continguts audiovisuals com en cap període precedent, la gent anem al cine menys que mai. Evidentment, la crisi sanitària hi té la seva part de responsabilitat, però no com a causant de la mort del concepte "anar al cine", sinó com a simple accelerador d'un procés que ve de lluny.
Al cine ja quasi no s'hi va perquè el tenim a la tele, a l'ordinador, a la tauleta, al mòbil, en la quantitat, horari i lloc en què vulguem, i molt més barat. No entro a jutjar la qualitat i varietat dels continguts de les plataformes, de la mateixa manera que tampoc no jutjo la qualitat i varietat que històricament han ofert els exhibidors cinematogràfics, perquè en els dos casos hi ha exemples de tot. Però dit ras i curt, exhibir pel·lícules ha deixat de ser un bon negoci i vaticino que les úniques sales que quedaran obertes d'aquí a poc temps seran les de les filmoteques, les dels festivals, les dels cinemes especialitzats i organitzats en forma de "clubs d'espectadors", i potser les d'algun espai propietat de les mateixes plataformes, reservat per a grans esdeveniments que comercialment requereixin d'una pantalla gran i de la comunió del públic.
Es sabut que els Estats Units i França s'han disputat històricament la invenció del cinema. Quasi simultàniament, Thomas Edison va crear el kinetoscopi (1894), que permetia el visionat personal d'imatges en moviment, mentre que Louis i Auguste Lumière van concebre el cinematògraf (1895), pensat per a l'exhibició col·lectiva. Més de 125 anys després, el concepte d'espectacle de l'inventor nord-americà ha acabat imposant-se al dels dos enginyers francesos, la qual cosa evidencia una transformació imparable en la forma de consum audiovisual que és fruit d'un canvi social on l'oci en comunitat sucumbeix sota l'interès creixent per un gaudi individualitzat i l'aparença de llibertat d'elecció.
Fins que el fatídic dia de l'última projecció no arribi, els addictes a les sales de cinema no podem fer altra cosa que mantenir una actitud de militància resistent i anar-hi tossudament, encara que sapiguem que la llei de mercat és adversa. Com deia la protagonista de La gata sobre la teulada de zinc, la nostra victòria serà «aguantar, tant de temps com es pugui», aguantar fins que anar al cinema esdevingui una pràctica vintage prestigiada, com ha succeït amb la compra de discos de vinil. Mentre esperem que l'exhibició de pel·lícules trobi el seu lloc entre les múltiples formes d'accés a l'audiovisual qui sap si la llarga agonia d'aquest negoci serà l'argument d'una producció d'època, amb una acurada ambientació i un discret esperit de nostàlgia pels vells bons temps, que consumirem meravellats en alguna plataforma digital.
Febrer de 2021.