L'inquiet cultural té sovint un fidel aliat que és l'atzar. Perquè ¿què és si no atzar trobar en una llibreria de Périgueux una publicació com Nanar Wars, d'Emmanuel Vincenot i Emmanuel Prelle, i descobrir que en el seu interior hi ha un capítol dedicat a un film produït a Catalunya?
El que acabo d'escriure requereix un parell d'aclariments:
1. Què vol dir nanar: en francès col·loquial, aquest terme designa una pel·lícula tan mal feta i amb tan poca vergonya que involuntàriament acaba sent divertida.
2. Quina és aquesta misteriosa pel·lícula catalana que mereix l'atenció dels autors d'aquest assaig: ni més ni menys que El E.T.E. y el Oto, un engendre protagonitzat pels incomparables germans Calatrava i dirigit per Manuel Esteba, aprofitant-se parasitàriament de l'èxit mundial d'E.T., l'extraterrestre.
Ja veieu doncs per on van els trets d'aquest divertidíssim recull de despropòsits cinematogràfics, que inclou plagis impossibles de grans èxits del cine comercial com Rambo, Robocop, Star Wars, Superman, Tauró i molts altres. La majoria d'aquestes produccions, de pressupost tan baix com la seva qualitat tècnica i artística, provenen de les Filipines, l'Índia, Indonèsia, Turquia, Mèxic o Argentina. L'Europa comunitària hi aporta una producció italiana -segur que podria haver-n'hi moltes més- i dues de l'Estat espanyol, l'esmentat remake d'E.T. i Supersonic Man, dirigida pel valencià Juan Piquer Simón.
Aquest llibre està destinat als qui vàrem al·lucinar quan Tim Burton ens va descobrir Ed Wood i, amb ell, la cara oculta de la indústria cinematogràfica. La selecció que fan aquests dos cinèfils contraculturals, apassionats del cinema de sèrie Z, no és exhaustiva ni ho pretén i per això constitueix una invitació implícita a completar-la fins a l'infinit. Segur que els que tenim una certa edat i hem estat espectadors de programes dobles als desapareguts cinemes de repertori podríem afegir-hi un bon grapat de títols que estarien a l'alçada dels que proposen Vincenot i Prelle.
Publicat per Nouvelles Éditions Wombat, especialistes del llibre humorístic, aquesta peculiar assaig cinematogràfic no manca en absolut de rigor i totes les pel·lícules hi estan ben documentades i il·lustrades amb reproduccions de cartells i fotos de l'època. La seva gosadia demostra que el cinema és molt més -i molt menys- del que els aficionats volem creure i aporta una visió desmitificadora d'una indústria que a vegades és art i altres, escombraries. Si una crítica se li pot fer és que, després de llegir-lo, les ganes de veure algun dels impresentables títols que s'hi recullen són irrefrenables. Per desgràcia -o per sort- la majoria són introbables. Per a quan un Nanarflix?
Agost de 2018.