Els que no vàrem estudiar grec clàssic a secundària també acabarem coneixent-ne l'alfabet tot i que, malauradament, no serà per interès cultural. Ara que la variant Delta Plus del virus que ens acompanya comença a cedir titulars a la nouvinguda Òmicron, consolem-nos pensant que entre aquestes dues lletres s'han pogut celebrar alguns dels festivals cinematogràfics habituals de la tardor i que, ironies de la vida, la paraula "cine" també té origen hel·lènic.
Festival Lumière
Fidel a la seva cita, el meu festival favorit ha pogut celebrar de nou l'art que va néixer a Lió amb un inabastable programa, desplegat entre el 9 i el 17 d'octubre. Com que sempre cal triar, sobretot si es disposen de només tres dies, m'he centrat en dos dels homenatjats d'aquesta tretzena edició: un representant del cinema clàssic francès, el solvent artesà Gilles Grangier, i una autora contemporània, la sempre personal Jane Campion, a qui enguany s'ha concedit el premi del festival. De Grangier he pogut descobrir dos entretinguts "polars", realitzats i interpretats amb ofici: el hitchcockià Échec au porteur i el costumista Gas-oil; i pel que fa a Campion, he revist en versió restaurada la potent El piano, pel·lícula que clausurava el festival en presència de la realitzadora.
Tres films més han completat la meva incursió de 2021 al Festival Lumière: l'excel·lent Au délà des grilles, on René Clément posa en escena una curiosa barreja de neorealisme italià i realisme poètic a l'estil de Marcel Carné i Jacques Prévert, reforçat per la presència de Jean Gabin; el revelador documental Gentlemen & Miss Lupino, de Clara i Julia Kuperberg, un autèntic acte de justícia a la vàlua artística i al coratge com a dona de la realitzadora Ida Lupino; i La gata negra, un potent melodrama clàssic, dirigit amb pols ferm per Edward Dmytryk. L'any vinent, més (espero).
Leeds International Film Festival
No sabria dir si han pesat més les ganes de descobrir nou cinema o les de tornar al Regne Unit un any i mig després de la meva darrera visita. Tant se val, perquè aquest festival del comtat de Yorkshire sempre ofereix en el seu programa prou al·licients perquè el cinèfil errant no se senti decebut. Celebrat entre el 3 i el 18 de novembre, la inexistent connexió directa entre Barcelona i Leeds només m'ha permès gaudir de l'esdeveniment un parell de dies, un petit tast amb el qual he descobert cinc títols d'orígens i estils ben diferents:
- el clàssic de visió obligatòria Seven samurai, en versió restaurada pel British Film Institute;
- l'interessant documental No straight lines, sobre el naixement i consolidació del còmic queer;
- l'angoixant i claustrofòbica producció sueca Knocking, que a estones recorda Persona de Bergman i Repulsió de Polanski;
- Cicada, un curtmetratge de terror sud-coreà que creua La mosca de Cronenberg amb La Metamorfosi de Kafka per explicar una història de gènere;
- i per finalitzar, The Innocents, un conte de terror noruec que ofereix una imatge inquietant i sobrenatural de la infantesa, i que considero la millor proposta que he vist en aquesta edició.
I com que no només de cinema viu l'inquiet cultural, ¿què hi ha millor que veure un musical amb la solvència de les produccions britàniques? Everybody's talking about Jamie és un dels darrers hits del West End, en aquests moments en gira pel Regne Unit, el qual, a partir de la història real d'un jove que vol ser drag-queen, ha traspassat no només fronteres sinó formats, gràcies a l'adaptació que n'ha fet Amazon Prime.
Ignoro com els haurà quedat aquesta versió, però l'original teatral no decep els que hem gaudit amb propostes com The Rocky Horror Show o Kinky Boots, que aborden la identitat de gènere amb humor i bons números musicals.
Confrontation
Com tants esdeveniments del 2020, el perpinyanenc Festival Confrontation va haver-se d'ajornar. Aquesta cancel·lació li ha permès agafar embranzida i atrevir-se a programar, entre el 23 i el 28 de novembre, 80 films que reflecteixen què ha passat al món en els darrers 40 anys. Amb el títol Filmer le temps present. 1980-2020, s'han tocat temes com l'esfondrament del comunisme, la consolidació del capitalisme salvatge, el canvi climàtic i les seves imprevisibles conseqüències, i la reescriptura de la història. En el meu intensiu de dos dies, als cinemes Castillet he descobert la interessant i premonitòria Contagi i l'oblidable i tediosa Les Animaux Anonymes, alhora que he revist l'entranyable clàssic distòpic Soylent Green (ambientada curiosament al 2022) i la magistral Maleïts malparits, on Quentin Tarantino no només juga amb els gèneres sinó que declara el seu amor al cinema francès dels anys 30-40 i reescriu la història del món. Tan sols aquest film ja justificava el viatge i el risc que suposa anar al cinema en el temps present.
Novembre de 2021.