París és -amb permís de Nova York- la ciutat més cinegènica de les que conec. I no tan sols perquè grans títols de la cinematografia francesa i internacional n'han fet l'escenari o l'han elevat a la categoria de protagonista. Estic convençut que els assidus a la capital francesa tenim la impressió irracional que la ciutat se sent estimada pel cinema i correspon aquest amor amb propostes sempre engrescadores al voltant del setè art. Aquest article el dedico a les dues darreres que hi he tingut l'oportunitat de veure.
No cal ser un
fashionista per reconèixer la importància de la moda i del vestuari al llarg de la història del cinema per evocar altres èpoques o per crear tendències. I per deixar-ne constància, ¿què millor que encarregar el comissariat d'una exposició sobre aquest tema a un modista de renom? Doncs això és precisament el que ha fet la
Cinémathèque française amb "
Cinémode", on Jean-Paul Gaultier construeix un relat que mostra, d'una banda, el món de la moda vist per la gran pantalla, i de l'altra, com algunes peces de roba han esdevingut mítiques precisament per haver sortit al cinema. Evidentment, tampoc hi podia faltar l'aportació del mateix Gaultier com a dissenyador de vestuari de nombroses pel·lícules ni una especial atenció a les qüestions de gènere vinculades a la indumentària. Habitualment m'entusiasmen les exposicions de la Cinémathèque i aquesta no ha estat una excepció.
El cinema i el teatre sovint es retroalimenten, però en aquest cas qui nodreix de contingut la peça teatral
Truffaut: correspondance són les cartes d'aquest gran crític i realitzador. Admiració artística, crítiques esmolades, entusiasme davant de nous projectes, rebuig de propostes de producció, desavinences personals -magnífica la que va adreçar a Godard-, amor paternal...i sobretot devoció al cinema, són alguns dels temes que François Truffaut va abordar en la seva extensa producció epistolar -aprofito per recomanar la lectura de
Correspondence- que consta de 500 cartes redactades entre 1945 i 1984. La funció que presenta la petita sala
Manufacture des Abbesses en selecciona un bon grapat i les posa en boca i cos del magnífic David Nathanson, també codirector de la proposta. Una hora intensa que, amb un minimalisme extrem i exquisit, alterna paraula i piano en un espectacle al qual només es pot retreure que dona per sabudes informacions que potser no tot el públic coneix. Una autèntica prova de cinefília per a paladars avesats.
I com a propina, una exposició que no té res a veure amb el cinema. O sí? Perquè si París és tan cinegènica, com afirmava al principi d'aquest article, és en bona part per la seva arquitectura i el seu urbanisme. Des del poc que queda del traçat medieval fins al futurisme de la Défense, passant per la reforma d'Haussman -que va crear els grans bulevards- o les faraòniques intervencions de l'era Mitterand, tot plegat ha fet de la capital francesa un escenari únic, reconeixible, envejable i criticable. Això i més, ben explicat i documentat a "La beauté d'une ville", al Pavillon de l'Arsenal.
Desembre de 2021.
