Ganes de cultura

L'extrema dreta tornarà a governar Itàlia tot just 100 anys després que el feixisme prengués les regnes del país, amb les conseqüències conegudes per tothom. Per tothom? Doncs sembla que no... A la vista de tants ignorants, desmemoriats i irresponsables, no puc fer més que dedicar aquestes línies a reivindicar el llegat de dos antifeixistes italians del passat, però avui més vigents que mai, i alhora encoratjar els seus deixebles a perseverar en la defensa de les llibertats. . Empès per l'eco de la celebració del centenari del naixement de Pier Paolo Pasolini , fa uns mesos vaig endinsar-me en el petit volum Il fascismo degli antifascisti , un recull d'articles i entrevistes, datats entre 1962 i 1975, en què l'intel·lectual bolonyès argumenta la pervivència d'un feixisme sociològic després de la fi del règim de Mussolini, vinculat a la societat de consum.  Deutor d'una visió marxista de la política, el pensament de Pasolini supera, però, els dogmes del militant ...

Saps que un llibre és bo quan la seva lectura t'interpel·la i et fa percebre realitats, que potser ja coneixies, però des d'una altra perspectiva. Aquesta és exactament la sensació que tens en acabar les darreres línies de Fronteres , de Vicent Partal ,  un assaig que ens parla precisament de línies , però no de les que comuniquen i uneixen, com és el cas d'un text carregat de coneixement com el seu, sinó de les barreres amb què els humans ens hem separat políticament, religiosament, lingüísticament, ètnicament, econòmicament, mentalment... Partal té la curiositat dels savis i les ganes de transmetre coneixement pròpies dels grans mestres. Periodista de raça, rigorós i crític, el fundador i director de Vilaweb ens ofereix aquí tres llibres pel preu d'un, amb tres parts ben diferenciades, però totalment complementàries, per sostenir la tesi que ja s'anuncia a la portada: les fronteres són "Aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa". Però, ¿i si co...

Les meves freqüents incursions al cinema del passat són molt més que un simple exercici de nostàlgia. Al contrari, les visc com oportunitats úniques de descobrir produccions que desconeixia i també de reveure amb uns altres ulls obres que ja formaven part de la meva cultura fílmica.  Darrerament la meva atenció està molt centrada en la cultura italiana, i això inclou, per suposat, el seu cinema clàssic . Un cinema que presenta una característica que, de tan evident, sovint passa per alt: que nombroses que són les pel·lícules produïdes entre 1950 i 1990 que tenen intèrprets estrangers fent d'italians en els papers protagonistes. El règim de coproducció en què van realitzar-se tantíssims títols durant aquell període constituïa una mena d'unió europea cinematogràfica, amb Itàlia i França com a pals de paller, i Espanya i Alemanya com a socis recurrents. Aquest sistema garantia, sens dubte, pressupostos molt més folgats que permetien llogar actors i actrius de primera fila, però q...

El gran cinema italià ja és centenari. O millor dit, bona part dels realitzadors i intèrprets que van contribuir al seu prestigi mundial entre els anys 50 i 70 del segle XX estan a punt de complir els cent anys, si no ho han fet ja: Federico Fellini i Alberto Sordi van néixer el 1920, Marcello Mastroianni, el 1924, i enguany ha fet un segle del naixement de  Pier Paolo Pasolini ,  Vittorio Gassman  i  Ugo Tognazzi . Un parell de magnífiques exposicions han recordat la importància artística dels dos primers, però, incomprensiblement, cap institució pública ni privada ha considerat oportú, fins a la data, retre l'homenatge merescut al tercer. " Pier Paolo Pasolini. Folgorazioni figurative " Sens dubte, aquesta no és la primera exposició que s'ha dedicat a Pier Paolo Pasolini, un creador tan inquiet i pluridisciplinari com polèmic. De fet, en recordo una d'excel·lent, " Pasolini Roma ", que vaig poder veure al CCCB al 2013, i que explorava la relació de l...