L'extrema dreta tornarà a governar Itàlia tot just 100 anys després que el feixisme prengués les regnes del país, amb les conseqüències conegudes per tothom. Per tothom? Doncs sembla que no... A la vista de tants ignorants, desmemoriats i irresponsables, no puc fer més que dedicar aquestes línies a reivindicar el llegat de dos antifeixistes italians del passat, però avui més vigents que mai, i alhora encoratjar els seus deixebles a perseverar en la defensa de les llibertats.
.Empès per l'eco de la celebració del centenari del naixement de Pier Paolo Pasolini, fa uns mesos vaig endinsar-me en el petit volum Il fascismo degli antifascisti, un recull d'articles i entrevistes, datats entre 1962 i 1975, en què l'intel·lectual bolonyès argumenta la pervivència d'un feixisme sociològic després de la fi del règim de Mussolini, vinculat a la societat de consum. 
Deutor d'una visió marxista de la política, el pensament de Pasolini supera, però, els dogmes del militant comunista de manual (de fet va ser expulsat del Partito Comunista Italiano per homosexual) i s'alça amb veu pròpia per fer un retrat molt crític del seu país als anys 60-70. Segons l'autor, la societat de consum ha causat una homologació cultural -ell sempre va defensar la riquesa lingüística dels dialectes- i un egoisme col·lectiu equiparables a la uniformització de pensament que perseguien el Duce i els seus acòlits, però molt més subtil i, aparentment, inofensiva. Mig segle més tard, no es pot negar el component profètic, d'advertència, d'aquests escrits.
No sóc partidari de tenir herois, però he d'admetre que Primo Levi és una figura fortament inspiradora. Les lectures, ja fa alguns anys, de Se questo è un uomo i La tregua em van colpir profundament per l'admirable capacitat de l'autor/víctima per continuar creient en la humanitat després d'haver sobreviscut a l'Holocaust.
Però no és de l'autor i químic torinès que vull parlar sinó de l'homenatge que li fan Matteo Mastragostino i Alessandro Ranghiasci, guionista i dibuixant, respectivament, de la novel·la gràfica Primo Levi, que he llegit recentment. Prenent com a punt de partida una hipotètica xerrada que Levi hauria donat a l'escola on va estudiar de petit, els dos responsables d'aquest volum encadenen flashbacks motivats per preguntes dels nens i nenes, i que ens descobreixen la trajectòria d'un home amb dubtes, errors i encerts, mogut sempre per la voluntat de no deixar de ser humà i de donar testimoni que "allò" va passar realment. Un còmic ben dibuixat i escrit, rigorosament documentat -com acostuma a ser tot el que publica BeccoGiallo- i, malauradament, necessari.
Setembre de 2022.