Les meves freqüents incursions al cinema del passat són molt més que un simple exercici de nostàlgia. Al contrari, les visc com oportunitats úniques de descobrir produccions que desconeixia i també de reveure amb uns altres ulls obres que ja formaven part de la meva cultura fílmica.
Darrerament la meva atenció està molt centrada en la cultura italiana, i això inclou, per suposat, el seu cinema clàssic. Un cinema que presenta una característica que, de tan evident, sovint passa per alt: que nombroses que són les pel·lícules produïdes entre 1950 i 1990 que tenen intèrprets estrangers fent d'italians en els papers protagonistes.
El règim de coproducció en què van realitzar-se tantíssims títols durant aquell període constituïa una mena d'unió europea cinematogràfica, amb Itàlia i França com a pals de paller, i Espanya i Alemanya com a socis recurrents. Aquest sistema garantia, sens dubte, pressupostos molt més folgats que permetien llogar actors i actrius de primera fila, però que, com a contrapartida, havien de ser dels diferents països implicats per aconseguir una bona connexió amb els públics de cada estat, tot i que en algunes ocasions el compromís nacional era ignorat i es recorria directament a intèrprets nord-americans.
Deixo de banda els tres gèneres més bastards que ha donat la indústria italiana, com son el peplum, l'espagueti western i el giallo, on la presència d'intèrprets estrangers era la norma, per recordar 24 produccions de temàtica italiana, algunes de culte, que formen part dels meus films preferits, i on queda demostrat que, per a un bon actor i una bona actriu, l'origen i la llengua de partida no son cap obstacle per a l'excel·lència interpretativa. Val a dir que, fins a ben entrats els anys 80, el cinema italià prescindia del so directe i es doblava tant els actors nacionals -normalment per ells mateixos, però no sempre- com els estrangers -parlessin o no l'italià. Les línies que segueixen són també un homenatge als professionals del doblatge italians que van arrodonir la feina dels que prestaven la seva imatge, italianitzant-los i fent-los creïbles en els seus papers. El mèrit era compartit.
Arròs amarg / Riso amaro (1949)
Don Camillo (1952)
El marsellès Fernandel era molt popular a França des dels anys 30 però, paradoxalment, no va assolir el reconeixement internacional fins que va interpretar el mossèn rural italià (doblat per Carlo Romano) que dona nom a aquest film. Dirigit pel també francès Julien Duvivier, a partir dels relats de Giovannino Guareschi, té el mèrit d'haver creat un fenomen cinematogràfic que va propiciar fins a quatre seqüeles. L'enemistat irreconciliable entre el capellà conservador Don Camillo i l'alcalde comunista Pepone (Gino Cervi) és l'excusa per a una comèdia amable però valenta, donat el context de la guerra freda, que va normalitzar el pluralisme ideològic apel·lant als valors de l'humanisme, el bé comú i la convivència. Entranyable.
La strada (1954)
Un Federico Fellini encara sota la influència del neorealisme va dirigir aquest potent drama, que narra la història de la càndida Gelsomina (Giulietta Masina), venuda per la seva família a un rude artista ambulant, Zampanò, un personatge complex que va permetre a Anthony Quinn (doblat a l'italià per Arnaldo Foà) oferir un dels seus millors treballs. No va ser aquest l'únic film italià de l'actor d'origen mexicà, com tampoc ho va ser del nord-americà Richard Basehart (aquí amb veu de Stefano Sibaldi), que va donar vida a il matto (el foll), personatge clau en l'evolució de la relació entre esclava i propietari. Tres vèrtexs d'un triangle i tres actors insubstituïbles per a una obra mestra.
La trampa / Il bidone (1955)
Fellini privilegiava una cara suggeridora a una bona interpretació, particularitat que es va fer més evident en els seus films dels 70. És sabut que, quan algun actor oblidava el text, el realitzador li ordenava que no s'aturés i es posés a comptar... Com que tot ho fiava al doblatge, no és estrany, doncs, que per a aquest film sobre uns estafadors a la Roma dels suburbis recorregués al competent secundari nord-americà Broderick Crawford (doblat per Arnaldo Foà) i repetís col·laboració amb Richard Basehart (amb veu d'Enrico Maria Salerno). El resultat és un bon film, d'una cruesa inusual, sobre la misèria humana, que ja s'anuncia al mateix títol -literalment El cubell, en català.
Les nits de Cabíria / Le notti di Cabiria (1957)
La camperola / La ciociara (1960)
Sophia Loren va guanyar un merescut Òscar per aquest drama, dirigit per Vittorio De Sica, en què una mare i una filla camperoles malden per fugir dels horrors derivats de l'ocupació aliada d'Itàlia. Cèlebre per ser una de les primeres pel·lícules en què s'aborda la violació de les dues protagonistes, compta amb la presència d'un Jean Paul Belomondo -doblat per Achille Millo- que acabava de triomfar amb Al final de l'escapada i que aquí interpreta un intel·lectual antifeixista.
La dolce vita (1960)
Va anar de ben poc que la pel·lícula que va consagrar Marcello Mastronianni no fos protagonitzada per Paul Newman però, tot i que mai sabrem quin hauria estat el resultat, costa d'imaginar un altre actor en el paper del periodista Marcello Rubini. Com també és difícil veure altres actrius interpretant dues de les seves amants: Maddalena / Anouk Aimée (doblada per Lilla Brignone) i Emma / Yvonne Furneaux (amb veu italiana de Gabriella Genta). El film més conegut de Fellini i que marca un tombant estilístic en la seva carrera devia comptar amb una bona aportació econòmica dels productors francesos, ja que un tercer actor gal, Alain Cuny (veu de Romolo Valli) hi interpreta el determinant paper d'Steiner, l'amic que, amb el seu suïcidi, contribueix a la deriva existencial de Marcello.
Rocco e i suoi fratelli (1960)
Tres dels papers clau d'aquest potentíssim drama de Luchino Visconti sobre migrants meridionals que es perden al Milà del miracle econòmic estan encarnats per no-italians: els francesos Alain Delon (amb veu d'Achille Millo) i Annie Girardot (doblada per Valentina Fortunato) són, respectivament, Rocco i Nadia, mentre que la grega Katina Paxinou és la mamma Rosario Parondi (però qui escoltem és Cesarina Gheraldi). No sabria dir qui dels tres està més convincent i ajustat al rol, perquè el film no seria el mateix sense les seves enormes i icòniques interpretacions. He tingut l'oportunitat de veure'n la versió francesa, on Delon i Girardot es doblaven a si mateixos, i he d'admetre que aquesta obra mestra no pot escoltar-se en cap altra llengua que no sigui l'italià.
Tots a casa / Tutti a casa (1960)
La nit / La notte (1961)
La ragazza con la valigia (1961)
Claudia Cardinale va poder demostrar el seu talent interpretatiu amb aquest drama, dirigit per Valerio Zurlini, que posa en contacte dues persones d'edats i mons oposats: Aida, una ingènua sense ofici ni benefici, enganyada per un pocavergonya de bona família, i el germà adolescent d'aquest, Lorenzo, interpretat pel francès Jacques Perrin amb veu de Massimo Turci. Més enllà dels amors impossibles del jove per la bella desconeguda i d'aquesta pel germà faldiller, el film ens parla de dependència emocional, de masclisme sociològic, de classisme, i aconsegueix transmetre un desassossec que fascina encara sis dècades després de la seva estrena.
L'avançament / Il sorpasso (1963)
Al llarg de la seva carrera, Jean Louis Trintignan va participar en tants films italians que aquest fet va atreure l'atenció del realitzador Emmanuel Barnault, que va dedicar-li un documental: Trintignant l'italien. La meva preferida de les que hi va rodar és sens dubte aquesta road movie nihilista i d'humor àcid en què Dino Risi el va aparellar amb un Vittorio Gassman en el seu millor moment. La química i la complementarietat entre els dos actors és perfecta a la pantalla, encara que, quan li preguntaven per l'experiència de treballar amb Gassman, Trintignan sempre recordava que l'italià conduïa molt malament. En tot cas, el paper de l'apocat Roberto Mariani (amb doblatge de Paolo Ferrari) va ser decisiu per consolidar la carrera del francès a banda i banda de la frontera. Una altra francesa, molt habitual al cinema italià dels 60, Catherine Spaak (amb veu de Melina Martello) completa el cartell d'aquesta gran tragicomèdia.
Il gattopardo (1963)
Burt Lancaster, que ni tan sols tenia ancestres italians, va posar cos magníficament al noble sicilià Fabrizio Salina, mentre que la veu va ser mèrit del doblador Corrado Gaipa, qui va saber dir com ningú la cèlebre sentència "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi". El gran actor novaiorquès no va ser l'únic estranger d'aquesta excel·lent film, dirigit per Luchino Visconti, sobre un tema tan italià com és Il Risorgimento, ja que els francesos Alain Delon (doblat per Carlo Sabatini) i Serge Reggiani (parlant italià amb la veu del futur còmic Lando Buzzanca) també van aportar tot el seu saber fer a aquest gran fresc històric.
La primera nit de tranquil·litat / La prima notte di quiete (1972)
Amics meus / Amici miei (1975)
L'ingorgo (1978)
Fantasma d'amore (1981)
La famiglia (1987)
Una de les meves obres preferides d'Ettore Scola és aquesta història de la Itàlia del segle XX narrada des de l'interior d'un pis burgès de Roma. Sense treure mèrit al realitzador i guionistes, el film no hauria estat el mateix sense Vittorio Gassman, que ofereix una de les millors interpretacions dels seus anys de maduresa, ni sense la francesa Fanny Ardant (doblada per Vittoria Febbi), molt convincent com a amor de la vida del protagonista i leit motiv de bona part de l'argument. A destacar també la presència de Philippe Noiret, interpretant, però, un personatge tan francès com ell mateix.
Cinema Paradiso / Nuovo Cinema Paradiso (1988)
Aquesta entranyable declaració d'amor al cinema em resulta inimaginable sense Philippe Noiret en la pell d'Alfredo (doblat per Vittorio Di Prima). Però tampoc seria el mateix sense Jacques Perrin (amb la veu de Cesare Barbetti), que interpreta Totò a l'edat adulta i que té l'honor de posar expressió i emoció al muntatge de petons amb què clou brillantment el film de Giuseppe Tornatore. Com hem vist, aquesta no va ser l'única ocasió en què els dos actors francesos van transformar-se en italians, però m'atreveixo a dir que és la més recordada pels cinèfils d'arreu.
Che ora è? (1989)
Marcello Mastroianni i Massimo Troisi van posar-se magníficament en la pell d'un pare un fill, distanciats per visions antagòniques de la vida, en aquesta bona pel·lícula d'Ettore Scola on els dos protagonistes s'expliquen, es barallen i es reconcilien tot passejant per Civitavecchia. Un tercer personatge entra en joc en un determinat moment del film, quan el pare insisteix en anar al domicili del fill per conèixer la seva xicota, Loredana, interpretada per Anne Parillaud (amb la veu de Valeria Perilli). Calia contractar la futura Nikita per aquest paper? Potser no, però juntament amb Mastroianni l'actriu francesa protagonitza una de les escenes més divertides del film al voltant de les aptituds sexuals del personatge interpretat per Troisi.
El monstre / Il mostro (1994)
Abans de triomfar mundialment amb La vida és bella, Roberto Benigni va dirigir i protagonitzar aquesta molt divertida història sobre un desgraciat que és confós amb un psicòpata assassí. A banda del còmic toscà i la seva parella, Nicoletta Braschi, la participació de Michel Blanc -molt popular a França per la saga d'Anem a fer bronze- és molt important en aquesta comèdia perquè no només va interpretar el psiquiatre desequilibrat (doblat per Paolo Lombardi) que persegueix Benigni, sinó que va encarregar-se de l'adaptació de la pel·lícula al francès. Altres compatriotes seus com Dominique Lavanant i Jean-Claude Brialy acabaven de completar la quota gal·la de la coproducció.
La vida és bella / La vita è bella (1997)
La cena (1998)
Més dedicat al teatre i a la literatura que al cinema a partir dels anys 90, aquesta va ser una de les últimes pel·lícules d'un Vittorio Gassman delicat de salut. Tot i així, Ettore Scola va voler comptar amb ell per al repartiment coral d'un film que, com en altres obres d'aquest realitzador, narra les petites històries de diferents personatges en una unitat de temps i espai, amb un fil conductor. El temps és el que dura un sopar; l'espai, el restaurant Arturo al Portico, de Roma; el fil conductor, la seva propietària Flora, que té els trets de Fanny Ardant i la veu d'alguna bona professional que no he aconseguit identificar. La també francesa Marie Gillain -inoblidable protagonista de L'appât- és una de les comensals d'aquest sopar que té aires cinematogràfics d'un altre temps.
Setembre de 2022.