Només una productora del Hollywood clàssic té l'honor d'haver reinventat el setè art: era el 1927 quan la quasi acabada de fundar Warner Bros. concedia al cinema el do de la paraula i del cant. Tan sols tres anys després, en plena crisi econòmica, li ensenyava a disparar... i naixia el film noir, un nou gènere en què la productora va excel·lir durant més de dues dècades i que aquest estiu ha reviscut a la programació de la Filmoteca de Catalunya amb el cicle 100 anys de la Warner. Gàngsters i detectius.
Les infinites possibilitats expressives del so i una certa màniga ampla moral (com també l'habilitat per sobreposar-se a l'enduriment de la censura a partir del 1934), acompanyades d'uns intèrprets carismàtics (Lauren Bacall, Humphrey Bogart, James Cagney, Bette Davis, Edward G. Robinson) i d'uns directors d'enorme talent (Michael Curtiz, John Huston, Howard Hawks, Mervyn LeRoy, Raoul Walsh, William A. Wellman), son els ingredients alquímics que van permetre als germans Warner produir un cinema entre el realisme i la sublimació que reflectís el clima delictiu i les corrupteles dels anys 30 i 40, tot adobat amb unes bones dosis d'ambigüitat i crítica social. El resultat va ser un grapat de títols notables i alguna obra mestra, autèntics fonaments de l'art de narrar en imatges de forma clàssica, que son testimoni del cinema d'un altre temps i que sempre ve de gust (re)descobrir.
Dels 15 films programats per la Filmo, alguns son els meus companys de pis des de fa anys (L'últim refugi, El falcó maltès, La gran dormida, Camí fosc, Cayo Largo, Estranys en un tren) i han tingut ocasió de fer acte de presència a les diferents pantalles de televisió amb què he alimentat la meva cinefília domèstica. És obvi que la meva devedeteca delata una predilecció pel cinema negre dels 40 i per l'ambivalència de Humphrey Bogart, ja fes d'heroi o d'antiheroi, de bo-dolent o de dolent-bo. Tot i així, no he desaprofitat l'oportunitat de reveure a la Filmoteca les seves sòlides personificacions de Sam Spade i Philip Marlowe, amb les quals va crear la imatge icònica del detectiu. Com tampoc no he volgut deixar passar la projecció de Roent, una de les millors de tot el cicle, dues passes per endavant al seu temps, i que m'avergonyeixo de no posseir digitalment.
Menys familiars em resulten les cintes de gàngsters de la WB dels 30 (a excepció de la fundacional Little Caesar i l'excel·lent Sóc un fugitiu), per això no he dubtat a confiar cegament en The public enemy i Els turbulents anys vint, dos clàssics que son la base d'obres mestres d'admiradors devots com Francis Ford Coppola, Michael Mann i Martin Scorsese. Més inclassificables i alhora més sorprenents m'han semblat The Petrified Forest i La dona marcada, tant per la força de les trames i la profunditat psicològica dels personatges com pel magnetisme de la seva protagonista, una debutant però ja brillant Bette Davis.
Cal, però, rendir-se a l'evidència: els films noirs de la Warner son molt antics, han envellit i s'han d'abordar amb una mirada quasi arqueològica. Els dels anys 30 son encara molt deutors del període mut, sobretot en les interpretacions, però sorprenen per usos ja molt imaginatius del so, per l'ofici d'uns realitzadors que havien après a narrar només amb la imatge i per la llibertat argumental de l'època del pre-codi Hays que va permetre elevar "els dolents" a la categoria de protagonistes i va fer de la violència un material cinematogràfic de primera. Els films dels 40 ja son una altra cosa, son icones del cine que veiem menys arcaiques perquè les tenim incorporades en el nostre imaginari gràcies a remakes d'esperit neo-noir i paròdies/homenatge com Dead men don't wear plaid. Potser per això, amb els ulls d'avui, encara ens grinyola més el masclisme misogin i homòfob de què fan gala, reflex d'una època que tant de bo fos realment passada.
Potser no venen gaire al cas, però vull acabar amb dos apunts tangencials:
1) La pantalla sovint em porta a la biblioteca personal, a fer memòria de lectures que el cinema m'ha provocat al llarg dels anys, i aquest cicle de la Filmo no ha estat una excepció d'aquesta pràctica nostàlgica. Així, reveure el cinema de gàngsters i detectius de la Warner m'ha fet treure la pols al magnífic estudi Luces y sombras del cine negro, de Xavier Coma i José María Latorre, al bonic llibre The Maltese Falcon -que conté espectaculars fotografies del film homònim- i a les edicions catalanes de La gran dormida, La dama del llac i La clau de vindre: mai estarem prou agraïts a la immensa tasca de normalització que als anys 60 va suposar per al país la col·lecció La cua de palla, dirigida en els seus orígens (i sovint traduïda) per l'imprescindible Manuel de Pedrolo.
2) Recordatori/suggeriment: la Disney també acaba de complir un segle i mereix que es posin en valor les seves llums i s'identifiquin les seves ombres, que en cap cas son poques. L'envejable cicle Making Magic: 100 Years of Disney, del British Film Institute, que ha combinat projeccions amb xerrades i altres activitats, és un molt bon exemple a seguir i complementar: un doble programa amb La ventafocs de Walt Disney i Érase una vez d'Alexandre Cirici i Josep Escobar seria tot un encert.
Setembre de 2023.