El 40è àlbum d'Astèrix ha fet recuperar l'interès de propis i estranys per les gestes dels gals més cèlebres de la història, amb permís de Vercingetòrix. Amb la seva darrera aventura, L'iris blanc (en català El lliri blanc), els personatges sorgits de la imaginació de René Goscinny i Albert Uderzo han demostrat que no tan sols son irreductibles, sinó que tenen més vides que un gat i son més dúctils que l'or, capaços de sobreviure als seus creadors i d'adaptar-se als nous temps i les noves autories sense perdre el seu sentit de l'humor original.
Ridiculització del xovinisme, anacronismes, crítica a l'actualitat sociocultural i gags recurrents són alguns dels ingredients de totes les aventures d'Astèrix, recursos que ha adoptat amb destresa el guionista-dibuixant de còmics, músic i novel·lista Fabrice Caro, Fabcaro, un mestre de l'humor absurd que, segons algunes opinions, ha escrit l'Astèrix més divertit dels darrers 40 anys, mofant-se de valent del pensament positiu i les tècniques de creixement personal.
Nascuts fa 64 anys, Astèrix, Obèlix, Ideafix i la resta van convertir-se immediatament en un èxit francòfon que, ja a mitjan anys 60, va esdevenir un fenomen internacional que superava fins i tot el mític Tintin d'Hergé. A diferència del periodista belga, que va desaparèixer del mercat en morir el seu autor, els gals van prosseguir les seves aventures malgrat la defunció el 1977 d'un dels seus pares, Goscinny, ja que Uderzo va entomar el repte d'escriure i dibuixar els següents nou àlbums, entre els anys 1980 i 2005. En aquesta "segona vida" d'Astèrix, la qualitat de les històries se'n va ressentir, prova que la fórmula d'aquesta poció màgica il·lustrada era cosa de dos. Tanmateix, els que havíem "caigut a la marmita" de petits o joves vam continuar fidels al mite i esperant-ne religiosament una nova entrega.
En el meu cas, la immersió en el beuratge preparat pels druides Goscinnyrix i Uderzorix no es va produir fins a ben entrada la postadolescència. De petit només havia llegit alguns fragments de les aventures d'Astèrix que es publicaven encartades als tebeos d'Editorial Bruguera i l'únic àlbum que recordo haver aconseguit que ma mare em comprés era Le Devin, en versió espanyola. En aquella època, mitjan anys 70, ignorava que aquells gals rabassuts, que en realitat eren bretons, normalitzaven sense saber-ho el migrat panorama de còmics publicats en català.
No va ser fins al 1991, amb Goscinny ja mort, que comprar els àlbums d'Astérix va esdevenir una tradició personal, un hàbit que potser no hagués adquirit mai si no hagués après francès i hagués descobert a la desapareguda llibreria Happy Books un curs col·leccionable d'Ediciones El Prado que ensenyava la llengua de Molière amb els 28 títols del còmic publicats entre 1961 i 1987. La connexió amb el petit gal i els seus conciutadans s'havia restablert i en versió original.
Els meus Astèrix de l'edat adulta son bàsicament els que va crear Uderzo en solitari i, si bé són els títols dels anys 60 i 70 els que m'havien convertit en un fan, no negaré que he passat bons moments llegint i sobretot admirant els dibuixos d'aquestes aventures considerades menors. Després d'un parell de números insòlits i interessants -Astérix et la rentrée gauloise (2003), que recuperava històries curtes mai publicades en àlbum, i L’Anniversaire d’Astérix & Obélix – Le Livre d’Or (2009), un volum commemoratiu del cinquantenari- va arribar el que per alguns va significar una perversió i per alguns altres, una oportunitat de renovació: el 2013 un ja ancià Uderzo cedia l'autoria a un nou tàndem creatiu, el guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad. Aquesta "tercera vida" d'Astèrix, que ha coincidit amb la mort d'Uderzo el 2020, ha donat cinc entregues que no han aconseguit recuperar l'esplendor dels anys Goscinny-Uderzo, com ho testimonien els resultats coincidents dels diversos rànquings dels millors i pitjors àlbums del personatge que es poden trobar a Internet, com el que va publicar el mitjà digital konbini.com el febrer de 2023.
Astèrix i companyia ja no son dels seus creadors, i ni tan sols dels seus col·laboradors habituals. Com Sherlock Holmes o James Bond son un fenomen de la cultura popular que fa equilibris entre la franquícia lucrativa i l'herència respectuosa. Quan algú com Fabcaro, que ha crescut amb el mite i l'estima, troba aquest equilibri que inicia una "quarta vida" per als personatges més irreductibles de l'imperi, només es pot desitjar que aquesta sigui ben llarga.
Novembre de 2023.