Feia molts anys que no tenia present Manuel de Pedrolo: no vaig prestar gaire atenció als actes del centenari institucional del seu naixement ni recordo quan vaig llegir-ne l'últim llibre, que encara és més greu. Mea culpa.
Ha estat una visita fortuïta al magnífic Castell de Concabella, a iniciativa d'uns bons amics que viuen a la Segarra, que l'obra i la figura de l'escriptor de l'Aranyó se m'han fet evidents de nou com en una revelació. Conèixer l'interessantíssim Espai Pedrolo m'ha recordat l'empremta que va deixar-me com a lector aquest home de lletres polièdric i incansable, i quina sintonia que vaig arribar-hi a tenir ideològicament.
Tot i que per generació m'hauria tocat, no vaig ser un dels lectors de Mecanoscrit del segon origen (1974) en edat escolar. Ni en cap altra edat, perquè no l'he llegit mai, i els meus únics referents en són les adaptacions televisiva del 1985 i cinematogràfica del 2015, oblidables totes dues. Millors resultats artístics va tenir M'enterro en els fonaments (1967), que Josep Maria Forn va portar al cine just dos anys després però que no es va poder estrenar fins al 1976 per raons polítiques.
El meu debut amb Pedrolo va ser a principis dels 80 amb Totes les bèsties de càrrega (1967), lectura obligada que no deixaré d'agrair mai a la meva professora de literatura catalana de l'època, Pilar Rahola. Aquella distopia sobre la deshumanització i el totalitarisme em va animar a endinsar-me en l'obra pedroliana, en particular en les seves creacions de gènere policíac, que era el que m'atreia als meus vint-i-pocs anys. Així, vaig devorar Es vessa una sang fàcil (1954), L'inspector fa tard (1960), Joc brut (1965), Mossegar-se la cua (1968) i Doble o res (1969), en paral·lel al meu descobriment d'altres autors més joves com Ferran Torrent i Jaume Fuster, i de clàssics nord-americans com Raymond Chandler i Ross MacDonald, aquests darrers publicats a la col·lecció "La cua de palla", dirigida pel mateix Pedrolo (1963-69), qui també n'havia traduït alguns dels volums més emblemàtics. Tot estava connectat.
Als "barrets" de novel·lista, director editorial i traductor, ja als anys 90, vaig afegir-n'hi un quart, el d'articulista polític. Amb la lectura de Cròniques d'una ocupació (1989) i Cal protestar fins i tot quan no serveix de res (2000), reculls d'articles escrits entre els anys 60 i finals dels 80, Manuel de Pedrolo va pujar al podi dels meus referents intel·lectuals i polítics del moment, un moment de peix al cove convergent i d'absència del sobiranisme al focus d'atenció. Era en aquell "oasi" de tebior que la seva radicalitat clarivident em parlava clar i, sobretot, català.
Però nous autors i nous llibres oculten aquells que han estat seminals, i Pedrolo es va convertir en l'autor admirat que "algun dia tornaré a llegir", un pensament recurrent cada cop que, en una llibreria de vell, trobava (i comprava) un dels molts llibres seus que encara faltaven a la meva biblioteca.
Sé que mail llegiré les més de 120 obres de tots els gèneres que va escriure, però aquesta visita a Concabella m'ha reconnectat amb la magnitud d'un autor que, en un context molt advers, va dedicar la vida a les lletres catalanes amb una constància gairebé febril i convençut que la cultura era una eina de combat, l'única que tenia al seu abast per contribuir a la normalització lingüística i, potser algun dia, a l'alliberament polític d'aquest país. Ho recordo per als que en vida de Pedrolo, o fins i tot després, han menystingut la qualitat i la necessitat de la seva obra.
Abril de 2024.