Afirmava el psicòleg William James a finals del segle XIX que calia repetir 21 dies seguits una activitat o conducta nova perquè esdevingués un hàbit. Jo només vaig necessitar-ne cinc per adonar-me que viatjar seria la meva habitud preferida. En efecte, aquella escapada llampec del 1984 per terres castellanes va deixar-me amb ganes de repetir i pujar l'aposta creuant altres fronteres, no ja nacionals sinó estatals. Amb els mateixos companys de viatge que l'any precedent, la destinació d'aquells darrers dies de l'estiu del 1985 va ser Portugal.
En una època en què no existien ni l'Espai Schengen ni l'euro, travessar una frontera entre dos estats augmentava l'excitació inherent a tot viatge i et feia sentir una mica aventurer. Però el que realment va sorprendre'm i va fer que pugui qualificar d'iniciàtic aquell viatge són dues obvietats que, als meus 19 anys, encara no eren tan òbvies:
- la llengua espanyola, que per a un català era obligatòria, omnipresent i importantíssima, perquè la parlaven trescientos millones, allà no tenia cap presència ni rellevància particular perquè Portugal era un país monolingüe (tot i que els portuguesos amb qui vaig enraonar coneixien millor l'anglès que molts espanyols) amb un marc de referència lingüístic internacional propi, la lusofonia;
- a molt pocs quilòmetres d'Espanya hi havia una altra realitat política, històrica, social i cultural que hi vivia totalment d'esquena, on els fets i temes que els mitjans de comunicació espanyols destacaven com a cabdals ni tan sols existien. Ras i curt, acabat d'arribar a Lisboa vaig entendre què significa el concepte estat nació millor i més ràpid que llegint qualsevol tractat de política.
En pocs dies vaig esdevenir el relativista cultural i polític que encara soc, vaig adonar-me que les situacions dels pobles i les llengües són les que són però podrien haver estat unes altres. No hi havia cap raó objectiva perquè Catalunya (i per extensió la resta de Països Catalans) fos una realitat supeditada políticament i lingüística mentre que Portugal gaudia de sobirania plena en tots els àmbits. La clau de tot plegat era tenir un estat en contra o un estat a favor, allò que en diem un estat propi.
A contracor, vaig haver d'admetre que la Història havia jugat una mala passada als catalans i que els portuguesos van estar de sort a l'escapolir-se de la dominació espanyola amb la victòria a la Guerra da Restauração (1640-1668), que va acabar amb quasi un segle d'ocupació. Altrament, Portugal avui estaria dividit en dues o tres comunitats autònomes bilingüitzades on, per més inri, alguns s'atrevirien a dir bajanades del tipus "Os lisboetas querem roubar a nossa língua: o alentejano não é português". Atrapats en un bucle temporal sense fi, els portuguesos sobiranistes serien titllats d'insolidaris mentre maldarien per aconseguir un referèndum d'autodeterminació pactat amb el govern de Madrid de torn, o com a mínim, un millor finançament que acabés amb un dèficit fiscal crònic. Pobra gent!
Deixant la política de banda, Lisboa em va entusiasmar per la seva barreja única de decadència i de pompa, i per la bellesa natural del seu enclavament, una combinació d'atractius que només he trobat, molts anys més tard, a Nàpols. Tot i que no s'ha convertit en una de les meves destinacions de capçalera, he anat tornant a la capital lusitana. En canvi, no conservo cap record -a excepció d'un tast de vins- de Porto, ciutat que també formava part del recorregut d'aquell viatge durant el qual vaig ser testimoni de dos comportaments bastant generalitzats: el primer, que el país -empobrit- vivia massa ancorat en la memòria del seu passat com a imperi colonial; i el segon, que molts espanyols s'adreçaven en castellà als portuguesos, com si estiguessin obligats d'entendre'ls, i ni tan tenien la gentilesa de dir-los obrigado.
Aprofitant que anàvem en cotxe, el retorn a Barcelona vam fer-lo pel camí més llarg possible, això és recorrent el nord de la Península Ibèrica. L'al·licient d'aquesta ruta, a banda de la innegable bellesa paisatgística i patrimonial que atresora, era conèixer les altres dues nacionalitats històriques amb qui els catalans compartim penes i ambicions de llibertat: Galícia i el País Basc. De nou, els conceptes nació i estat entraven en contradicció, però de manera diferent als dos territoris.
Vaig trobar-me amb una Galícia espanyolitzada i conformada amb la situació, tot i mantenir amb orgull diferències regionals absents de reivindicació política i lingüística. Aculturació i diglòssia van del bracet i encara puc recordar com, als carrers de l'espectacular Santiago de Compostel·la, molta gent es parlava amb un marcadíssim accent gallec... però en castellà, mentre que la recentment estrenada TVG emetia en llengua pròpia però en un estàndard lingüístic que podria qualificar-se de galeñol.
El País Basc, en canvi, era una altra cosa, però no perquè l'èuscar se sentís més que el gallec als carrers i a la televisió pública, al contrari: a Sant Sebastià el vaig sentir ben poc, a Bilbao, gens, i dels dos canals d'ETB només un era en basc. El que marcava la diferència amb Galícia era la profusió de grafits de reivindicació política i d'ikurriñas, dues evidències que allà, de conformisme res, i que hi havia un conflicte obert i legítim, però malauradament violent. D'altra banda, el govern autonòmic havia fet uns esforços considerables per crear una imatge de marca molt moderna -més encara que a Catalunya- que, allunyada de la grisor gràfica de l'administració espanyola i amb l'euskera sempre present, et feia sentir com si estiguessis en un altre estat. Les particularitats forals del govern i el concert econòmic segur que hi tenien a veure.
En els anys successius he tornat ben poc als dos territoris, un cop a Galícia i tres al País Basc, si la memòria no em traeix. No és per falta de respecte a les seves llengües i cultures, sinó perquè necessitava superar el marc de referència espanyol, que com a català ja em pesava prou, i encara em pesa. La resta d'Europa, al nord dels Pirineus, a priori em seduïa molt més. A posteriori, també. Però això seria ja a partir del 1986, en el futur del meu passat viatger.
Continuarà...
Novembre de 2024.