Omnipresència del vehicle privat, consumisme desaforat, oci basat en el menjar escombraries i l'alcoholisme... Què em porta tan sovint a un país on el capitalisme salvatge i el "hooliganisme" social salten a la vista? La resposta són les arts performatives, un dels bastions encara ferms de la britanicitat.
El Regne Unit té una impressionant tradició escènica que es remunta a l'època isabelina, que es consolida amb la societat burgesa i s'eixampla amb la subsegüent era del consum. Arrelat profundament en el tarannà britànic, molta gent considera que el teatre és una forma important d'entreteniment i d'enriquiment cultural. Encara que ningú ho diria un divendres al vespre qualsevol a la liverpooliana Mathew Street, on la quantitat de bars i clients ebris fa feredat.
Certament, el preu de dues o tres pintes de cervesa no té res a veure amb el d'una entrada a platea per veure una gran producció teatral, tot i que les sales de "segones ciutats" com la mateixa Liverpool, Manchester, Leeds o Bradford, de qualitat comparable a les londinenques, són molt més assequibles que les del West End. En tot cas, un suport públic com el que proporciona l'Arts Council England no és suficient per garantir uns preus realment populars. Però ja se sap que la voluntat d'anar al teatre no depèn només de la butxaca.
Els britànics, malgrat tot, tenen la consciència generalitzada que les arts escèniques són una eina educativa de primera magnitud, i per això no són poques les escoles i universitats que disposen de programes de teatre actius. Només cal fer un cop d'ull als programes de mà amb els currículums formatius dels intèrprets de produccions com aquesta excel·lent Blood Brothers, que gira pel Regne Unit des de l'any passat esgotant localitats allà on va.
Amb 42 anys de vida, aquest clàssic de Willy Russell -autor també de les reputades Tot educant Rita i Shirley Valentine- serà actual mentre hi hagi desigualtats socials, una realitat que ni a Liverpool, en particular, ni al món, en general, sembla que s'hagi de solucionar. L'al·legoria de classe que explica la trajectòria de dos bessons separats al néixer per motius econòmics, posteriorment retrobats i finalment enemistats, construeix una tragèdia que no per desvelada des de l'escena inicial deixa de ser efectiva. Cançons icòniques i intèrprets de primeríssim nivell -especialment Niki Colwell Evans, fent de mare dels bessons, i Seán Keany, interpretant l'enigmàtic paper de narrador- en fan un espectacle que s'ha de veure de totes passades. I no és només la meva impressió, sinó la de les més de 2.000 persones que omplíem el Liverpool Empire Theatre i que vam correspondre a la companyia amb una ovació dempeus tan immediata i espontània com feia anys que no veia. Conservaré les mateixes ganes d'aplaudir per a la producció que al desembre farà que els Germans de sang, 30 anys després, tornin a cantar en català. Potser els catalans no som els reis del drama, però ens en sortim prou bé.