El veredicte, però, ha estat tristament descoratjador. M’ha tornat a entusiasmar Mamma Roma, on el batec humà d'Anna Magnani encara s’imposa al discurs neo-neorrealista -de fet, fa més de vint anys, quan aprenia italià, vaig escriure’n una crítica més que elogiosa de la qual avui no canviaria ni una sola coma. Però, més enllà d’aquest oasi, on també situo Accattone, m’han tornat a expulsar la celebrada Trilogia de la vida (El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits) i l’asfixiant Salò o le 120 giornate di Sodoma. Fins i tot el visionat poc temps enrere de Teorema o de la mateixa Ocellots i ocellets, a la qual Baulenas fa l'ullet al seu llibre, ha estat un repte que novament no he superat. Puc dir-ho sense embuts: la filmografia de Pier Paolo Pasolini, en la seva versió més purament “d’autor” -que n'és la majoria- no m’arriba.
Aquesta prova d’esforç al meu aguant cinèfil l’he aplicada també, en sessions recents, a altres autors tan difícils com incontestables, com ara Michelangelo Antonioni o Andrei Tarkovski. El resultat? Hores de tedi i recerca d'un sentit -el que fos- per arribar a la ferma convicció que "el seu" cinema no és "el meu". M’atreviria a dir, fins i tot, que prefereixo l’honestedat material de Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles, de Chantal Akerman, a l’estètica de la neurosi benestant d’Il deserto rosso. Posats a avorrir-se, l’avorriment lumpen d’Akerman em sembla molt més agosarat i veraç que l’angoixa “chic” d’Antonioni, que sovint percebo com a simple postureig. I pel que fa a Tarkovski, després d'haver entomat gairebé d'una tirada Stalker, Nostalghia i Offret, la seva espiritualitat em fa sentir més materialista que mai.
Fa uns sis anys vaig publicar en aquest mateix blog un post titulat "Els 10 odiosos", on confessava les meves reserves cap a certs títols “intocables” de la història del cinema. Repassant aquells films, m’adono que la meva reacció continua sent la mateixa: la rebel·lió contra un tipus de cinema que consagra el realitzador com a autor absolut i infal·lible, l'obra del qual s'ha de celebrar i aplaudir sense sospitar mai que, en alguns casos, pugui no ser altra cosa que un "suflé d'autor". Davant d’aquesta constatació, he entrat en pànic per uns instants, qüestionant-me si soc un insensible de baixa talla cinèfila, un simple consumidor d'imatges que no depassin la seva zona de confort.
Com cantaven Els amics de les arts: "Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc". He intentat de debò que aquest cinema d’autor m’agradés, prometo que m’hi he acostat amb la ment oberta, informat, sense apriorismes, però el contracte comunicatiu s’ha trencat massa vegades i en moments vitals prou diferents com per no atrevir-me, com a mínim, a insinuar que s'ha sacralitzat l'obra de certs realitzadors i que s'ha confós "autoria" amb "autoritat". És l’herència enverinada de la Nouvelle Vague, que a partir dels anys seixanta va consolidar la idea que algú era “autor” pel simple fet de tenir una càmera, una obsessió i ganes de subvertir la narrativa cinematogràfica. Penso en figures com Alain Resnais i Alain Robbe-Grillet, i les seves insofribles L'année dernière à Marienbad i Glissements progressifs du plaisir, respectivament, que van convertir el relat fílmic en un trencaclosques inaccessible i onanista.
L'autoritis, que tant i tant cinema "per a jurat de festival” ha donat, ha vençut el pas del temps i ha arribat als nostres dies, i fins i tot al nostre país -almenys en això som normals-, on cineastes com Albert Serra, amb títols com Honor de cavalleria o La mort de Lluís XIV, han elevat l’estatisme soporífer a títol de noblesa intel·lectual. Ell fa bandera de menystenir el públic i de renegar dels actors professionals, i està en el seu dret. En qualsevol cas, jo tinc el mateix dret de preguntar-me què se n'ha fet del cinema com a vehicle de comunicació, i sobretot a demanar que algú en continuï fent.
No descobreixo res afirmant que hi ha cert tipus d'art que cal aprendre a descodificar, que necessita de mediació per ser apreciat. El problema no és la dificultat, sinó l’abandonament deliberat de qualsevol gest de mediació. Qui ha de fer-la, aquesta mediació? El sistema educatiu, certament; la Filmoteca, per descomptat. I si l’autor hi posés de la seva part? No parlo de fer cinema didàctic ni mastegat, sinó de recuperar aquella mestria d'alguns clàssics, que aconseguien filtrar la seva genialitat i la seva visió del món en productes aparentment comercials. Penso, per exemple, en Billy Wilder, Fritz Lang, David Lean o Marcel Carné, cineastes capaços de fer passar una mirada lúcida i sovint crítica sobre la condició humana sense renunciar a una claredat narrativa exemplar. O també a Itàlia, on, al costat dels "autors" de severitat intel·lectual, convivien els inspiradíssims realitzadors de commedia all’italiana Dino Risi, Luigi Comencini o Mario Monicelli, i un director/guionista d’una riquesa temàtica extraordinària com Ettore Scola; tots ells van saber fer un cinema que connectava amb el públic i que, alhora, no renunciava a retratar la complexitat de l'individu i la societat, convençuts que la profunditat no està barallada amb la generositat narrativa ni ha de ser necessàriament elitista.
Enfront de l'"estètica del tedi”, reivindico la claredat i el ritme com a valors més preuats del setè art. I perquè no se m'acusi de mirar sempre cap al cinema del passat, veig un exemple paradigmàtic d’equilibri en el francès François Ozon, de qui anteriorment ja he declarat la meva admiració. Aquest cineasta ha estrenat a finals d'any la seva versió de L’étranger, d’Albert Camus, una novel·la ben difícil de portar a la pantalla, repte del qual ha sortit vencedor. El seu film té una mirada precisa, contemplativa però no avorrida, moderna i vintage alhora, connectada amb l’esperit dels temps sense renunciar a retratar una època -l'Algèria colonitzada-. És autèntic cine d'autor però que traspassa la pantalla i arriba als que seiem a la platea. En altres paraules, el seu estranger supera amb escreix la versió que en va fer Luchino Visconti el 1967 amb Marcello Mastroianni de discutible protagonista. El director milanès era un dels grans, un autor però no una autoritat.
François Ozon, però també Paola Cortellesi, Alex Garland o Jordan Peele, ens recorden que es pot ser profund sense ser tèrbol i que atrapar l'espectador amb les imatges i el ritme forma part de l'essència del setè art. Tothom pot fer el cine que vulgui, per descomptat, però si l’obra mestra ha de ser un desert on no creix res més que l’ego del director, em quedo amb l'obra sense adjectius, amb el jardí compartit d’aquells que encara creuen que el cinema és, per damunt de tot, un acte de comunicació i de respecte envers qui mira.
Febrer de 2026.