Fer balanç de l'any en clau cultural és sens dubte una forma d'acabar-lo bé i de començar encara millor el següent. Aquests són els llibres, les pel·lícules i els discos que han fet que el meu 2024 hagi estat memorable.
Descobrint (literàriament) un conegut
Coneixia en Josep Pastells no només de nom sinó com amic del meu millor amic, motiu pel qual hi havia coincidit en dues o tres ocasions al llarg dels anys. Sabia que, a més de periodista, era un autor prolífic i multipremiat de novel·les i relats que tenia pendent de llegir algun dia. Al maig, com qui no vol la cosa, vaig ensopegar amb Desfici (2023) a la vigatana Muntanya de llibres i he de confessar que la història d'un periodista malalt del cor i en hores baixes -Odell Kraus- que se salta el confinament per la covid i manté una aventura sexual amb una desconeguda mentre la seva dona és a l'hospital, em va atrapar immediatament. Transgressor moralment, cívicament irresponsable i d'humor estripat, però sobretot ben escrit, són alguns dels atributs que vaig trobar en la seva narrativa i que em van empènyer cap a un viatge al passat per maldar de trobar treballs previs de Pastells.
En els mesos successius, remirant webs de llibreries i apps de compravenda, vaig procurar-me i llegir-me per aquest ordre: Vides lascives (2013) -enginyós recull de retrats eroticohumorístics de personatges històrics, Pell de cilici (2003) -un estimulant relat a dues veus sobre l'amor impossible entre un etarra i una periodista de l'Opus encausada per terrorisme, Witxi (2002) -la crònica d'una relació toxicosexual- i Vida i miracles d'Odell Kraus (2011) -una biografia amb molt humor dels primers 35 anys de vida professional i sobretot sentimental de l'antiheroi de Desfici.
Ja com a "expert" vaig tenir el goig de compartir un dinar amb en Josep Pastells que, coneixedor del meu interès per la seva obra, em va obsequiar amb uns quants títols que segurament m'haurien costat molt de trobar. Vaig agrair-li el detall, per suposat, però sobretot li vaig reconèixer que els seus llibres m'havien semblat originals, addictius i que havien fet diana en algú com jo, per a qui la lectura és una pràctica fonamentalment hedonista.
L'encís de les presentacions literàries
Si la francesa Karine Tuil ha irromput a la meva biblioteca com una tempesta és, sens dubte, per la seva qualitat literària, la qual ja vaig apreciar amb la lectura de La décision (2022), acabada de publicar. Però el detonant va ser escoltar-la a principis del 2024 presentant la traducció de Les choses humaines a la Llibreria Jaimes. I si bé no ha estat el primer cop que una trobada amb un autor es salda amb la compra d'un o més dels seus llibres, el cas de Tuil ha estat excepcional en quantitat i qualitat. Al llarg d'aquest any n'he llegit l'esmentada Les choses humaines (2019) i, per ordre de lectura, La Domination (2010), L'invention de nos vies (2014), Interdit (2012), Douce France (2008) i Six mois, six jours (2011).
Amb una gran habilitat per abordar temes complexos i controvertits (com ara els judicis mediàtics, els límits del consentiment sexual, la impostura com a ascensor social, la radicalització islamista, la xenofòbia envers els migrants o el passat nazi de grans fortunes europees), la seva obra posa el focus en les complexitats de la identitat -la judaïcitat és present a tot el que l'hi he llegit- i els conflictes morals de la societat de l'aparença en què estem immersos. Alguns la deuen titllar de fabricant del best sellers -perdó, de meilleures ventes- però, havent-la escoltat i llegit, crec que supera de llarg aquest qualificatiu i, tard o d'hora, amb un Goncourt es reconeixerà públicament la seva rellevància per a la literatura francesa actual.
Un cinema atrevit però elegant
És innegable que l'atzar és responsable no només de bona part dels nostres gustos i interessos sinó del fet que aquests s'eclipsin o s'intensifiquin. Com puc anomenar sinó atzar la troballa a preu de saldo d'una còpia en dvd del film Frantz (2016) a l'únic bar-vídeoclub de Barcelona? Una troballa profitosa, tot sigui dit, perquè m'ha recordat quin director tan personal és François Ozon i m'ha empès a cercar en botigues i plataformes per veure, desordenadament i al llarg del 2024, nou títols més de la seva extensa filmografia: A la casa (2012), Gràcies a Déu (2018), Jove i bonica (2013), L'amant doble (2017), Tout s'est bien passé (2021), El meu refugi (2009), Peter Von Kant (2022), Sous le sable (2000) i Quand vient l'autonne (2024).
Amb aquestes hores de vol, puc afirmar que François Ozon és, ara com ara, el meu realitzador francès actual preferit -l'altre era Philppe Lioret, però una desena d'actrius l'han acusat d'abusos sexuals- i el seu cinema, temàticament atrevit però formalment elegant, no deixa d'atrapar-me pel·lícula rere pel·lícula, precisament per la seva versatilitat i la mirada personal amb què capta les relacions humanes i les seves tensions més o menys ocultes.
Ozon és destre en gèneres com la comèdia negra, el thriller o el melodrama, i en els darrers 25 anys ha abordat temes tan variats com la prostitució per elecció, el sentiment de culpa d'un soldat, els abusos sexuals de l'Església catòlica, les dominació entre amants, la dependència d'un professor envers el seu alumne, el transvestisme com a antídot per al dol o el dret a una mort digna, entre molts altres. Cert és que l'homoexualitat i els rols de gènere juguen un paper important en la seva filmografia, i encara que l'obra de Rainer Werner Fassbinder sigui una influència declarada, el seu no és un cinema estrictament queer i per això atrau públics tan diversos. L'empremta de Vincente Minelli, Douglas Sirk, Alfred Hitchcock, Claude Chabrol o Jacques Demy es veu als films d'Ozon i aquesta síntesi entre classicisme i contemporaneïtat és el que el fa enormement interessant als meus ulls de cinèfil.
Desmuntant Vivaldi
Al novembre vaig anar a veure una versió actualitzada de La gavina, dirigida per Julio Manrique, que a diferència d'altres obres seves em va deixar una impressió tèbia. Tot el contrari que la banda sonora que sonava en moments clau de l'obra i que li donava un contrapunt captivador. Manrique sap triar molt bé les músiques dels seus espectacles i en aquest cas, escollint fragments de Recomposed by Max Richter: Vivaldi - The Four Seasons (2012) ho va encertar de ple.
Així que vaig poder, vaig córrer cap a Disco 100, on sabia del cert que trobaria l'objecte del meu desig del moment, i vaig procurar-me'n un exemplar, però no de l'enregistrament oficial de Deutsche Grammophon sinó del segell independent Rubicon. Interpretat per la violinista Fenella Humphreys, aquest cd de so cristal·lí em permetia també gaudir de dues peces breus dels compositors contemporanis Pēteris Vasks i Arvo Pärt.
Cal tenir molta barra i molt talent per desconstruir una obra unànimement reconeguda com Les quatre estacions, però Richter és un mestre i ha aconseguit que la seva recreació no soni postissa ni forçada i que sigui quasi tan interpretada com l'original de Vivaldi. Potser perquè la música minimalista té una base purament clàssica -penso en les meravelloses The piano o Gattacca de Michael Nyman- l'aposta estava guanyada d'antuvi però, en tot cas, aquest exercici de recomposició m'ha fet venir moltes ganes de conèixer millor l'obra de Max Richter i és amb el seu atmosfèric i hipnòtic Exiles (2021) que acabo el 2024 musical. L'any nou, però, el començo com sempre amb Strauss.
Gener de 2025.