Miro aquest plàstic rígid i hi veig un artefacte d’herència franquista que només certifica que, administrativament, pertanyo a aquesta entitat jurídica anomenada «Reino de España» (a partir d'ara sempre l'anomenaré així). És un document que em numera, que he de dur per obligació, una etiqueta que marca propietat, que ignora qui soc per subratllar a qui he de deure obediència, de grat o per força. Què té a veure això amb la identitat? I ara que l’observo amb deteniment, hi trobo una esquerda en el projecte que representa: el carnet, expedit a Catalunya, és bilingüe. La llengua que des de fa segles s'ha intentat ignorar, minoritzar, anorrear, ha aconseguit fer-se un lloc i sobreviure en l'emblema més clàssic de l'espanyolisme després de la bandera. Soc conscient, però, que si el català hi figura oficialment no ha estat per convicció de l'Estat, sinó fruit de la lluita tossuda de tantes persones que mai van estar d’acord amb el que posava al seu DNI i, encara menys, en quina única llengua ho posava. Potser els que apel·len a la veritat que per a ells conté aquest document, del qual el dictador Franco tenia el número 1, se l'haurien de llegir dues vegades i s'adonarien que el projecte polític unitari i monolingüe que els fa trempar està lluny d'haver culminat.
De la plètora de documents de mida equivalent que omplen la meva cartera, n'hi ha que em defineixen amb molta més precisió que la imposició burocràtica i policial del DNI. Em reconec molt més en els carnets de l'Abacus o de Bonpreu, que parlen de la meva relació quotidiana amb la cultura i el país, o en la targeta de crèdit d'una banca amb una altra mirada, com la Caixa d'Enginyers, que evidencia una voluntat de moure'm per circuits ètics i cooperatius. Aquests plàstics no són una obligació heretada, sinó una tria conscient. I això sí que és identitat.
Però si hagués de buscar-me en la burocràcia espanyola, encara em definirien millor altres documents que sí que delaten una trajectòria i una voluntat. El de conduir, per citar l'únic on el terme «Reino de España» figura a l'encapçalament sense complexos, revela el meu interès i perícia per guiar vehicles, per dominar la màquina i traçar el meu propi rumb per l'asfalt. O el passaport, aquest llibret de reminiscències romàntiques que m’avala com algú que no es resigna a viure en un espai acotat —sigui l’Estat o el confort de l’espai Schengen—, sinó que entén el món sencer com l'únic límit possible. Aquests documents parlen d’autonomia i d'una certa pulsió nòmada; el DNI, en canvi, encara em recorda una autarquia que per a molts, massa, conciutadans és un marc mental normalitzat.
El que no posa en cap d'aquests documents expedits per les autoritats espanyoles és que els seixanta anys que certifiquen que tinc no m’han portat a la renúncia, sinó a una urgència renovada per actuar. No hi posa tampoc que la meva llengua i la meva cultura són l'única frontera, irrenunciable però permeable, i que em revolta la mediocritat disfressada de pragmatisme de la Catalunya postprocés. Als seixanta, em nego a acceptar la «tercera edat» com un pati de butaques des d'on veure passar la història amb una manta als genolls. El que no posa a cap document hagut o per haver és que la identitat es construeix amb el que llegim, el que viatgem, el que aprenem explorant, quan cal, la cara fosca i les contradiccions de l'ésser humà sense por. Perquè el que un estat o club d'estats decideixen imprimir en un document oficial, en realitat, diu ben poc de tots nosaltres.
Així que avui, mentre guardo el document de nou a la cartera —no fos cas que el perdés i hagués de passar per comissaria—, em regalo de nou el dret a la dissidència. Faig seixanta anys i, per sort, tot el que realment importa continua essent invisible per a un estat que m'etiqueta com a súbdit. Potser soc el més gran dels expats, perquè jurídicament el meu país no existeix, però jo me'n sento un ciutadà lliure.
Abril de 2026.