Emilia-Romagna, la regió més republicana d'Itàlia
Des de Milà, l'Emília-Romanya és a un cop de tren. Només cal creuar el riu Po —que funciona com una frontera física, però també com una línia de demarcació mental que deixa enrere la Llombardia— perquè s'aixequi Piacenza, una ciutat que fa honor al nom i impressiona pel seu patrimoni. Just sortint de l'estació del ferrocarril, a pocs metres d'un monument a la glòria de Garibaldi, una propaganda institucional ben visible recorda un dels talls secs de la història italiana, després de la unificació i el feixisme: el referèndum de 2 de juny de 1946. Quan els italians van haver de decidir si continuar sota la dinastia que havia claudicat davant de Mussolini o bé optar per la república, l'Emília-Romanya va dictar sentència amb 1.539.334 vots republicans contra només 459.802 de monàrquics. Un aclaparador setanta-set per cent que va empènyer un país partit en dos cap a una modernitat on no hi faltarien greus crisis polítiques i socials. La república no és la panacea.
Però darrere d'aquesta allau de vots republicans a l'Emília-Romanya -una de les regions més progressistes del país- hi ha un factor que la propaganda oficial no detalla, però que ho va canviar tot. En aquella consulta no només es votava el futur institucional d'Itàlia, sinó que es culminava l'estrena política de les dones que, amb el seu vot, van aprofitar per ensorrar la monarquia. Votar república era el primer acte d'afirmació civil en una societat profundament patriarcal que les havia tractat sempre com a ciutadanes de segona. Ironies del destí, si avui una dona -per molt ultraconservadora que sigui- ha arribat a ser primera ministra d'Itàlia, ho deu a aquelles que van creure en la democràcia i el progrés.
Dins la tela del patriarcat
Itàlia, any 2026 o potser en un futur molt proper. Una comunicadora-estrella aconsegueix xifres astronòmiques de seguidors amb els seus judicis mediàtics que, eclipsant la justícia convencional, no tenen altre objectiu que rehabilitar homes poderosos acusats de violències contra les dones. L'anti #metoo fet espectacle i negoci, amb la mateixa manca d'escrúpols d'alguns bufets legals, és el que planteja l'impactant monòleg Dentro la tela. Indagine su Artemisia, escrit i interpretat per Cinzia Spanò, una obra amb la qualitat habitual del Teatro Elfo Puccini.
Tot s'hi val a canvi de diners i notorietat? Una pregunta que només ens fem quan la contradicció ens fereix en primera persona, com en el cas de la protagonista, que entra en crisi quan s'adona que haurà de defensar l'home que anys enrere va abusar de la seva filla, una nena que només va saber expressar el seu infern a través del dibuix i la pintura. L'obra estableix un pont i reivindica de manera molt original la figura de la pintora del segle XVII Artemisia Gentileschi, la primera dona que va tenir el coratge de declarar contra el seu violador i de canalitzar tota la violència institucional de l'època en la seva pintura —com palesa la seva cèlebre Judith decapitant Holofern, creada just després del judici—. Donar-ne més detalls equivaldria a esguerrar la trama, en el cas que algun teatre barceloní s'atrevís a portar la peça a casa nostra; però el compromís de l'autora-actriu deixa ben clar que el coratge d'Artemisia —i per extensió el de les dones de 1946— actua com un recordatori persistent: el patriarcat pot estar ferit, però encara no ha estat vençut.
Dona república
Cinisello Balsamo és un municipi de la perifèria proletària del nord de Milà que amaga la Villa Ghirlanda Silva, única reminiscència del seu passat burgès i actual seu del Museo Nazionale di Fotografia. Arribar-hi és tota una excursió que posa a prova les conviccions republicanes més fèrries, però el resultat paga la pena per veure l'exposició "Donna repubblica. I giorni del referendum". Aquest museu conté el fons d'un fotoperiodista de raça, Federico Patellani, autèntic cronista de la Itàlia del segle XX.
La seva foto més cèlebre, que ha transcendit les fronteres del seu país, és la que mostra una noia jove somrient traient el cap per un forat practicat a la primera pàgina del Corriere della sera, on encara es pot llegir el titular "È nata la Repubblica Italiana". La identificació entre dona i república no és nova, només cal pensar en la Marianne francesa, però el rostre d'esperança i alegria de la model Anna Iberti -que durant molts anys va conservar l'anonimat- és un missatge inequívoc de fe en el futur i els valors republicans. Tot un mèrit, tenint en compte que Patellani era monàrquic... La resta d'imatges que integren l'exposició demostren el mestratge de l'autor amb la lent i, com a aficionat a la fotografia, agraeixo que els organitzadors hagin tingut l'encert d'obsequiar els visitants amb un catàleg modest però d'una gran significació artística i política.
Coda: Encara hi ha un demà
Tornat a Barcelona, mentre escric aquestes línies, em venen moltes coses al cap. La primera, el mantra "Som república" que ens repetíem els sobiranistes per exorcitzar el dimoni de la declaració d'independència suspesa; després, la frustració de continuar sent súbdit del Reino de España sense veure cap llum al final del túnel.
Els catalans no som república encara i ignoro si mai ho serem, però m'han entrat unes ganes enormes de reveure el magnífic film de Paola Cortellesi, C'è ancora domani, una declaració d'amor al neorrealisme cinematogràfic i a les dones que van obrar el canvi polític a Itàlia perquè, com es diu habitualment, no sabien que era impossible. Em quedo amb l'esperit del seu títol i vull pensar que per a nosaltres també hi ha encara un demà.
Juny de 2026.