En la distribució alimentària, dominada per multinacionals d’origen i esperit jacobí i on la presència del català és mínima, l’existència d’empreses nacionals fortes com Àrea de Guissona, Caprabo, Condis, Kampió o La Sirena era esperançadora. I dic era perquè, darrerament, l’ús de la llengua en l’etiquetatge dels seus productes ha disminuït alarmantment o fins i tot ha desaparegut.
Es lamentable que el canvi el provoqui l’absorció per part d’un grup de fora, però resulta ja inadmissible que la discriminació l’exerceixi la pròpia empresa catalana quan s’expandeix més enllà del domini lingüístic o quan, per desídia, es desentén de la defensa de la llengua. Mentrestant, productes etiquetats en espanyol, portuguès i grec omplen els supermercats.
Malauradament, cap normativa obliga a etiquetar en català, però és llastimós que empreses d’aquí, capdavanteres per la seva qualitat, no creguin en la normalització lingüística. Vés per on, l’únic grup que respecta escrupolosament el plurilingüisme estatal és el basc Eroski.
El paper de l’empresa és bàsic per assolir la igualtat que el català mereix. Al Quebec, per exemple, fins els productes dels Dollarama (equivalents dels antics “tot a 100”) són etiquetats en anglès i francès. Allà, però, no es mengen la llengua… ni hi tenen pèls!
Setembre de 2002. Publicat a www.vilaweb.cat / El Punt Digital