Desplaçat per assistir als actes del Correllengua 2002 a Perpinyà, per reclamar l’oficialitat de la nostra llengua a la Catalunya del Nord, a la fronterera del Portús, un individu no uniformat va aturar el nostre cotxe i, amb accent rossellonès, em va preguntar on anàvem. Li vaig respondre que a Perpinyà i em va interrogar de nou si al Correllengua. Confiat que es tractava d’un membre de l’organització, vaig assentir. Aleshores em va demanar que aparqués el cotxe i ens va confiar a un gendarme amb qui la conversa ja va prosseguir en llengua oficial jacobina: educadament –noblesse oblige- ens va exigir els carnets, els papers del vehicle i se’n va anar a indagar que no fóssim persones non grates a la República Francesa. Un quart d’hora més tard, després d’un bonjour de rigor, vam poder continuar.
Desconec si altres catalans del sud van ser considerats tan sospitosos com nosaltres. Tanmateix, acuso França d’utilitzar el català només per “enxampar” els qui, segons les autoritats, érem elements subversius, disposats reconquerir la Fidel·líssima Vila de Perpinyà. L’ús de “talps” és una pràctica vergonyosa d’altres temps que ben poc s’adiu amb els acords de Schengen i amb l’Europa unida que des de París s’afirma voler construir.
Novembre de 2002 / Revisat el 2008. Publicat a www.vilaweb.cat / El Punt Digital