L’origen de La Crida va ser una crida, una convocatòria que va assolir una resposta unitària sense precedents de la societat civil i política del Principat a un provocador manifest, publicat poc després del 23-F, on 2300 intel·lectuals d’expressió espanyola alertaven dels riscos de la normalització del català. A aquella crida es van afegir totes les entitats i partits –excepte aquell que encara avui considera innecessari reformar l’estatut– i quedarà per a la història la xifra de prop de 100.000 ciutadans aplegats al Nou Camp sota la consigna “Som una nació”. Era un moviment d’àmplia base que, tot i estimular la iniciativa d’unes institucions encara inexpertes, ni se n’allunyava ni en qüestionava les polítiques de redreçament nacional.
Desdibuixat el fantasma de la involució, van aflorar les diverses formes d’entendre el país vigents fins ara i La Crida va deixar de ser una plataforma unitària per transformar-se en un “moviment antisistema”, afegint a les reivindicacions lingüístiques –aquí i a Europa– les d’alliberament nacional, ecologistes, antimilitaristes i de solidaritat amb el tercer món. Partits que abans li donaven suport, van esdevenir objecte de les seves accions, especialment els socialistes, per la lectura restrictiva de l’autogovern practicada pels gabinets felipistes.
La Crida va esdevenir el moviment contestatari de referència a Catalunya per la seva capacitat de reacció al marge del calendari i per la imaginació de les seves reeixides accions contra empreses del règim: Telefónica, Renfe, El Corte Inglés, Transmediterránea... van ser catalanitzades per de La Crida, cosa que li va permetre ser present fins als mitjans de comunicació més hostils, que la titllaven de “comando publicitario” i que es van entestar a mostrar-la com a braç armat de CiU.
Aquesta era La Crida que entre 1984 i 1987 aconseguia reunir prop de 700 militants i més de 5000 simpatitzants, que suplia amb fets consumats la prudència institucional i que devia bona part dels seus èxits a qui en va ser el líder més carismàtic: Àngel Colom. Ell va ser qui va marcar un estil d’acció directa, pacífica però espectacular, va impulsar un acurat disseny gràfic clarament identificable (sempre encapçalat pel logotip del valencià Joan Genovès) i va accentuar el posicionament independentista del moviment, un espai ideològic aleshores sense referent al Parlament.
La marxa de Colom va deixar el grup a la deriva entre la reconversió en partit polític, l’apropament a l’esquerra alternativa i la teorització excessiva. La imatge de La Crida de finals dels 80 és la d’un moviment esgotat i d’escassa repercussió que va dissoldre’s l’any 93. Un desvetllament de consciències i una nova generació de dinamitzadors polítics i culturals són el llegat d’aquests dotze anys d’activisme imprescindible.
Desembre de 2003. Publicat a El Temps.