La recent commemoració del desè aniversari de la dissolució de la Crida a la Solidaritat ha desvetllat el record de la imprescindible tasca d’impuls del redreçament nacional desenvolupada pel grup durant els anys vuitanta.
La Crida va saber estar en evolució constant i paral·lela a la seva conjuntura politicosocial: nascuda el 1981 com a plataforma unitària de rebuig al 23-F i al “Manifiesto de los 2300”, va convertir-se dos anys després en un grup de pressió de referència, crític amb les polítiques institucionals del nacionalisme moderat i de l’esquerra d’obediència estatal. La seva acció decidida, imaginativa i pacífica per la llengua va estendre’s a una defensa plena del país, obrint-se a fronts com la internacionalització del fet català, l’exigència del dret d’autodeterminació, la solidaritat amb el tercer món, l’antimilitarisme i la preservació del medi ambient. L’aposta per la política “professional” d’alguns dels seus membres, encapçalada el 1986 pel carismàtic Àngel Colom, va deixar el grup indecís entre la seva reconversió en partit i l’apropament a ideologies més alternatives.
La darrera virtut de la Crida va ser saber desaparèixer abans d’esdevenir marginal, passant el seu testimoni ideològic a partits com ERC o IC-V, i el seu bagatge d’activisme a entitats com la CAL, la Plataforma per la llengua, Via Fora! o Softcatalà, per citar-ne només algunes. Sovint, però, s’enyora la contundència i els resultats dels actes de la Crida els quals han contribuït a fer de Catalunya un país més normal, un país on ser catalanista i progressista no tan sols és possible sinó també necessari.
Desembre de 2003. Publicat a www.tribunacatalana.org
La Crida va saber estar en evolució constant i paral·lela a la seva conjuntura politicosocial: nascuda el 1981 com a plataforma unitària de rebuig al 23-F i al “Manifiesto de los 2300”, va convertir-se dos anys després en un grup de pressió de referència, crític amb les polítiques institucionals del nacionalisme moderat i de l’esquerra d’obediència estatal. La seva acció decidida, imaginativa i pacífica per la llengua va estendre’s a una defensa plena del país, obrint-se a fronts com la internacionalització del fet català, l’exigència del dret d’autodeterminació, la solidaritat amb el tercer món, l’antimilitarisme i la preservació del medi ambient. L’aposta per la política “professional” d’alguns dels seus membres, encapçalada el 1986 pel carismàtic Àngel Colom, va deixar el grup indecís entre la seva reconversió en partit i l’apropament a ideologies més alternatives.
La darrera virtut de la Crida va ser saber desaparèixer abans d’esdevenir marginal, passant el seu testimoni ideològic a partits com ERC o IC-V, i el seu bagatge d’activisme a entitats com la CAL, la Plataforma per la llengua, Via Fora! o Softcatalà, per citar-ne només algunes. Sovint, però, s’enyora la contundència i els resultats dels actes de la Crida els quals han contribuït a fer de Catalunya un país més normal, un país on ser catalanista i progressista no tan sols és possible sinó també necessari.
Desembre de 2003. Publicat a www.tribunacatalana.org