Els bessons Mantle són dues reputades eminències de la ginecologia. Les seves vides es capgiren quan coneixen una pacient molt peculiar amb qui mantindran un afer sentimental sense que ella s’adoni, inicialment, que són dues persones diferents. Aquesta relació tindrà, però, conseqüències imprevisibles i nefastes, especialment per als dos germans.
François Truffaut, a principis dels vuitanta, afirmava: “No m’agradaria veure un film per primer cop en vídeo o a la televisió. Els films es veuen primer a la sala de cinema. La diferència entre cinema i vídeo és la mateixa que hi ha entre llegir un llibre i consultar-lo”. I afegia: “Tenir un film en vídeo me’n dóna un coneixement molt més íntim”. El malaurat director francès no va ser a temps de conèixer el DVD i les seves espectaculars possibilitats per als cinèfils, però les seves asseveracions són potser encara més vàlides per al suport digital. Si més no, quan la consulta a què ell es referia s’aplica als bons films, a aquells que estan farcits de detalls, com el que ocupa aquesta crònica.
Per a molts, entre els que m’incloc, Inseparables (Dead Ringers, 1988) és la millor obra del notable director canadenc David Cronenberg i les seves qualitats queden paleses en reveure-la avui, 18 anys després de la seva estrena, en la intimitat del domicili on encara adquireix proporcions més torbadores. Val a dir que el format domèstic que corre des de fa uns anys pel nostre país, editat per Filmax, no és cap meravella. L’única cosa excepcional –tot i que hauria de ser normal- és que inclou el doblatge en català, però no conté ni un trist bonus per acontentar la cinefília.
L’argument d’Inseparables, per aquells que no el coneguin, es podria resumir en un triangle amorós letal. Un tòpic, em direu. D’acord, però si afegim que el triangle està integrat per una actriu en hores baixes –també tòpic- i per dos germans bessons ginecòlegs, la cosa ja s’anima. Els germans Mantle, dues eminències, tenen el malsà costum de compartir les seves conquestes, tant si són científiques com sentimentals. Un germà té un rol molt més dominat que no pas l’altre en tots els aspectes de la vida, però paradoxalment serà el feble qui, en enamorar-se de l’actriu, farà trontollar la relació entre els dos bessons amb conseqüències tràgiques.
De fet, el títol original anglès ja ens dóna pistes per entendre el que el film ens exposarà: un dead ringer, en argot, és algú que s’assembla molt a una altra persona, algú calcat a un altre... però que no l’és. Aquí rau la clau del film: els dos bessons només comparteixen aparença física i un íntim coneixement de l’altre, elements que combinats són fatals per a ells mateixos, especialment quan actuen cadascun per la seva banda per satisfer els seus desitjos. L’aparença física dels bessons no és altra que la de Jeremy Irons que ens brinda DUES interpretacions que excel·leixen per la seva versemblança i profunditat. L’actor anglès, una mica encasellat des d’aquest paper en els rols retorçats, aconsegueix fer-nos creure que realment estem veient a la pantalla dues persones distintes: primer, servint la diferència de manera matisada, gràcies a la gestualitat i les inflexions de veu –impagable, en la seva versió original; després, i a mesura que avança l’acció, exagerant els trets de caràcter que separen els bessons, perfilant l’abisme d’insània en què l’un arrossega l’altre en un intent desesperat i inútil de mantenir la simbiosi inicial.
El contrapunt a aquest doble paper l’aporta l’actriu quebequesa Geneviève Bujold, que ja va demostrar la seva bona disposició per a històries tèrboles i malsanes a films com Obsessió (Obsession, 1976) i A la corda fluixa (Tightrope, 1984).
Inseparables es pot considerar un thriller psicològic però està filmada com una pel·lícula de ciència ficció. Contribueixen a atorgar-li aquest clima l’abundància d’escenes rodades en ambients clínics, l’asèptica decoració del domicili dels protagonistes i la fredor dels cels plúmbics de Toronto. Es sabut que Cronenberg, que té formació científica, té predilecció per les patologies com a element creador de terror. Un terror interior, que és el més temible de tots perquè no en podem fugir. De fet, tot és interior en aquest film: les localitzacions, l’obsessió per l’úter malformat de l’amant dels protagonistes, llur regressió a la infantesa com a única via d’escapatòria,... Tot plegat, l’exposició d’un malson que no es contenta amb explotar les quotes de morbo que en farien un film estrictament comercial. L’aproximació de Cronenberg a la història dels bessons connecta amb les pors i desitjos més recòndits de la nostra psique i ens evidencia com és de fina la línia que separa el seny de la follia. Una gran pel·lícula, a consumir sense moderació.
Juliol de 2006. Publicat a www.totcinema.cat