La síndrome de Peter Pan tractada en clau de comèdia és un tema que sovinteja en moltes produccions cinematogràfiques des dels anys 60. Pensem, per citar-ne alguns exemples, en el personatge d’Antoine Doinel, en els antiherois de Woody Allen o, més recentment, en els protagonistes de Quatre bodes i un funeral (Four Weddings and a Funeral, 1996) o L’últim petó (L’ultimo baccio, 2001). L’èxit d’aquest tipus d’històries rau en el filó de gags que obre aquesta voluntat de no esdevenir mai adult i en la relativa facilitat per connectar amb un bon gruix de l’audiència gràcies al mecanisme d’identificació. La teva vida en 65’, darrer film de Maria Ripoll, s’inscriu en aquest corrent i l’explota amb èxit tot mostrant-nos uns joves barcelonins desorientats, sense fites i que es refugien en un comportament infantiloide com a via per anar tirant i evadir el compromís amb la vida.
La teva vida en 65’ és, més que res, un film de guió inspirat -que no vol dir rodó- concebut per Albert Espinosa a partir de la seva peça de teatre homònima. El jove dramaturg i director barceloní ja va fer-se un nom amb Los pelones, història que Antonio Mercero va portar al cinema com a Planta 4ª (2003), i ara està rodant el seu primer film com a realitzador, també a partir d’un text propi: No me pidas que te bese porque te besaré. Estem, per tant, davant d’un cineasta en sentit ampli a tenir en compte.
Durant la seva adolescència, Espinosa va tenir la mort molt a prop i la desmitificació humorística d’aquesta figura és, fins ara, l’eix central de la seva dramatúrgia. La història de La teva vida en 65’ parteix d’un equívoc relacionat amb un decés: tres amics postadolescents es troben rutinàriament per anar a fer una paella i veure el Barça, com cada diumenge. Mentre n’esperen un d’ells, descobreixen a les necrològiques que un excompany d’escola, l’Albert Castillo, ha mort. Una vegada al tanatori, s’adonen que es tracta d’una desafortunada coincidència de noms però, després d’haver conegut la germana i l’expromesa del difunt, són incapaços de confessar la veritat; el protagonista, en Dani, perquè és víctima sobtada de l’amour fou, i els seus amics, per estricta covardia. Aquest malentès comportarà un seguit de situacions de comèdia –algunes, hilarants- que, tanmateix, desembocarà en tragèdia.
El film comença amb una mena de pròleg en què en Dani, palplantat davant d’una rentadora en moviment, extreu del funcionament d’aquest electrodomèstic autèntics axiomes vitals que són la clau per interpretar tot el que passarà en la resta de metratge. La idea de filosofar a partir de la més absoluta quotidianitat és original i, d’entrada, té gràcia. Llàstima que al llarg del film s’abusi d’aquest recurs i els diàlegs, en un intent un xic forçat per ser brillants, estiguin excessivament trufats de sentències i aforismes extrets de les coses més prosaiques, com per exemple de la cançó “Por qué te vas”.
Un altre punt en què el guió esdevé rebuscat és en la reiteració de coincidències que, a més, van en detriment de la versemblança: tot queda massa lligat, tots els personatges tenen el seu lloc en aquest puzle de connotacions fatalistes que els ha posat en relació. Si bé són plausibles les afinitats de caràcter entre el finat Albert Castillo i en Dani, que justifiquen la història d’amor amb sa germana, en canvi, costen molt de creure altres propostes del guió com ara l’entramat de relacions sentimentals que han compartit tots dos personatges o la trobada final amb l’autèntic company que tots creien mort.
Albert Espinosa introdueix a la trama un gir de cent vuitanta graus que malauradament ve massa anunciat pel preciosisme d’un guió que aigualeix l’efecte sorpresa pretès. No només les constants similituds entre en Dani i l’Albert Castillo delaten que tindran el mateix final, sinó que la frase promocional del film (“I si fossis tan feliç que no valgués la pena buscar més?”) desvetlla ja la resolució de la història. Val a dir, però, que el suïcidi d’en Dani és un revulsiu, no per anunciat menys impactant, que capgira l’aire de comèdia romàntica del film i el transforma en una tragèdia. El personatge central de La teva vida en 65’ és un immadur, està obsessionat per la mort sobtada de son pare (que va “morir de vell”) i s’evidencia incapaç de mantenir relacions de parella duradores. Però, comptat i debatut, no té més problemes que la majoria dels seus contemporanis, no té motius suficients per suïcidar-se, per “morir de jove” (brillant definició de la mort inútil i injustificable) tot just quan ha assolit la seva relació amorosa més plena. Pretendre que als 23 anys ja s’ha arribat a dalt de tot, que tot el que queda ja és costa avall, es fa difícil d’assumir. Tanmateix, Espinosa aconsegueix que ens demanem per què la mort irromp inexplicablement quan som més feliços, quan vivim una comèdia.
La realitzadora Maria Ripoll ha sabut imprimir al film un caire semidocumental que li escau d’allò més, mantenint un bon ritme narratiu i defugint les localitzacions en una Barcelona “de postal”. La frescor dels personatges els fa creïbles i el càsting, quasi tot català, és més que encertat. El tàndem d’actors Marc Rodríguez i Oriol Vila (aquest darrer, molt divertit) funciona com a contrapunt humorístic a la major gravetat del personatge principal, interpretat potser amb massa fredor per Javier Pereira. En canvi, l’etèria Tamara Arias està molt bé en el seu paper de germana i amant, respectivament, de dos nois que se senten més seduïts per la mort que per la vida.
Val a dir que la versió catalana aconsegueix fer-nos oblidar que es tracta d’un doblatge ja que s’ha tingut la bona pensada de convocar els propis actors catalanoparlants perquè es reinterpretessin en la nostra llengua. En el cas dels actors castellanoparlants, també s’ha optat per evitar recórrer a professionals de la veu, ja que les seves diccions perfectes i reconeixibles haurien restat espontaneïtat al producte. Especial atenció mereix l’excel·lent treball de Pau Roca en el paper protagonista.
Una queixa a aquesta versió catalana, per acabar, adreçada a qui correspongui: seria normal que els títols de crèdit d’un film en català fossin també en aquesta llengua i que, per respecte als professionals del doblatge, s’esmentessin el seus noms. Massa sovint es té la impressió que algunes pel·lícules rodades a Catalunya s’estrenen en català, sense convicció i a quatre sales mal comptades, tan sols per aconseguir algun ajut econòmic. No deixem, però, que l’anormalitat del país ens esguerri gaudir d’un film que està bastant per damunt de la mitjana de les nostres produccions.
Juliol de 2006. Publicat a www.totcinema.cat.