El cotxe oficial s’atura davant de la porteria del pis de la zona acomodada de la capital, on el xofer té instruccions de deixar el seu passatger. Un home d'uns quaranta anys surt de la limusina i informa el conductor que quan acabi de dinar amb els seus pares li trucarà perquè el reculli. El xofer se n’acomiada tractant-lo de “senyor diputat”.
El diputat truca al timbre del pis quart primera i el vénen a rebre una dona amb els cabells tenyits de ros i un home calb, tots dos ben entrats en la seixantena i abillats amb roba cara. Ella li fa un petó a la galta i ell una encaixada. Intercanvien, de forma encadenada, un “Com anem? - Tot bé - Ara feia temps que no ens vèiem - Si, ves, ja sabeu com és la meva feina”. Van cap al menjador, on la taula ja està parada, amb coberts de plata i plats de porcellana, per a quatre comensals.
La dona confessa que no creu que l'altre fill trigui, ja que quan els va trucar el dia anterior per dinar avui va insistir molt que es trobessin a les dues. L'home, en canvi, s'exclama que sempre fa el mateix, que desapareix uns mesos i després tot són presses i exigències. El diputat no diu res i mira el mòbil. Sona el timbre i tots tres tornen cap al rebedor. Un home uns deu anys més jove que el diputat, però físicament semblant, entra pronunciant a manera de salutació “Veig que ja hi som tots. Tinc pressa. Passem a taula?”.
S’hi asseuen tots quatre i l’últim en arribar comença: “Us estranyarà que hagi proposat aquest dinar, sobretot després de com va acabar l'últim, quan us vaig anunciar que entrava a militar a Progressem. Però he considerat que el més honest era dir-vos-ho personalment abans que no us n'assabenteu per les notícies. Al cap i a la fi, som família”. La parella gran i el diputat es miren en silenci.
“Anem al gra”, continua el jove: “En sortir d’aquí faré públic que accepto ser el candidat del meu partit per a les properes eleccions. Em temo, germà, que la propera vegada que ens asseguem junts serà en un debat televisat. I unes setmanes més tard, si les enquestes es confirmen, també seurem junts al parlament: jo, al govern i tu, a l'oposició”.
A l'uníson, el pare i la mare acusen el fill més jove d'ingrat i de traïdor a la memòria i als principis de la família; li retreuen que sempre ha estat una ovella negra, que ha militat en grups d'arreplegats antisistema només per fotre'ls i que ara ensorrarà la carrera política de son germà; l'adverteixen que, per a ells, és com si fos mort; el conviden a marxar d'aquella casa i, sense tocar els plats, abandonen el menjador.
Els dos germans es queden sols, cara a cara. Servint-se un plat de sopa, el diputat s'adreça a son germà: “Et desitjo bona sort. Dinem?”. “Gràcies”, respon l'altre, “Sabia que tu ho entendries. I encara que em repugna la ideologia de Conservem i tot el que representa, sé que seràs un adversari honest. Bon profit”.
Després del rosbif i de les postres, ingerits entre intercanvis de vaguetats que exclouen la política, el futur candidat de Progressem declina el cafè i el licor que li ofereix el diputat de Conservem. Adduint pressa per comparèixer davant dels mitjans de comunicació, se'n va després d'una encaixada.
Transcorreguts uns minuts, els pares tornen al menjador i s'asseuen a taula. L'home pregunta al fill gran si ja coneixia les intencions del germà petit. El diputat somriu i afirma amb el cap. La mare li demana com és que ha permès que arribés tan lluny. “No tan sols li ho he permès”, afirma el diputat: “Sense que ho sàpiga, li ho he facilitat. El nostre partit, la nostra classe, no només creu en la democràcia sinó en la regeneració política: si no hi ha cap partit que pugui amenaçar la nostra hegemonia, en creem un i li proporcionem un líder. I si aquest pot ser de la nostra mateixa família i li coneixen els excessos i defectes, encara millor”.
El pare serveix una copa de Calvados al fill gran i la mare li ofereix un havà. “En quina mena de democràcia estaríem sense la il·lusió d'alternança?, sentencia el diputat mentre composa el número del xofer perquè el vingui a recollir i el porti al parlament on ha de pronunciar un discurs sobre transparència política.
Febrer de 2015.