Torno de fer jòguing. Són les 10 de la nit, i no sé si tinc més fred o gana. Obro la porta de l’escala i me’l trobo que surt. Li adreço un “bona nit” desganat, que ell em retorna amb força més convicció, i enfilo escala amunt. Avui és el quart cop que me’l trobo, una freqüència habitual de coincidències diàries que ja fa vuit anys que dura, tants com porto vivint -o millor, convivint amb ell- a l’edifici.
Quan surto cap a treballar, a quarts de nou, sovint me’l trobo; quan vinc de la feina, també. Si vaig al súper, és fàcil coincidir amb ell; i quan en torno, igualment. Vaig a córrer i és allà; he acabat la cursa, i sembla que m’esperi. He quedat per anar al cine o al teatre? Palplantat a la porta que el tinc... Tant se val si és en dia feiner o festiu, matí, tarda o nit: ell sempre hi és!
No sé com es diu, però l’anomeno “el veí de l’entresol quarta”, ja que en més d’una ocasió l’he vist sortir d’aquell pis. Té la seixantena passada, duu ulleres de cul de got i va mal vestit fins a l’extrem de quasi semblar un trinxeraire; afectat d’alguna mena de paràlisi que li dificulta la parla i la mobilitat i que fa pensar en Miquel Marí i Pol, és inseparable del seu bastó, amb el qual avança a petites però decidides passes que l’encaminen cap al carrer. Però el tret que el caracteritza per damunt de tot és l’etern i enorme cigar que porta als llavis i que permet que se’l flairi abans de veure’l.
He de confessar que aquest home m’intriga fins al punt de la tafaneria. Ignoro si viu sol o acompanyat, però mai l’he vist al costat de ningú, i per tant abono la hipòtesi de la seva solteria o viduïtat. M’imagino que el seu dia a dia –jubilat o deslliurat com deu estar per incapacitat d'alguna feina metòdica- el marca exclusivament el ritme que imposa la seva addicció al tabac, ja que per a ell fumar i sortir és tot un, cosa que encara m’estranya més: a qui molesta el fum dels seus caliquenyos, tret dels veïns que ens creuem amb ell anant o venint del carrer?
Possiblement “el veí de l’entresol quarta” està de tornada de tot, perquè alertats com estem tots dels perjudicis del tabaquisme ell no s’hi sent en absolut interpel·lat i encén cigar rere cigar malgrat la seva edat i la discapacitat que el limita. ¿Està així perquè fuma com un carreter o bé, donat el seu estat, tant se li’n fa perquè és un dels pocs plaers que li resten?
Difícilment els meus interrogants tindran resposta, donada la meva natural inclinació a limitar el diàleg amb els veïns a estrictes fórmules de cortesia. Ell tampoc no és gaire parlador i tret del “bon dia, bona tarda, bona nit” de rigor les seves úniques frases han estat exclamacions per comentar el temps i, molt més sovint, preguntar-me directament l’hora. Malauradament no porto mai rellotge i el que podria ser el principi d’un diàleg revelador queda estroncat.
M’aventuro a pensar que és un individu preocupat per la climatologia i pel pas del temps: la calor o el fred condicionen les seves sortides a fumar-passejar, ja que si plou potser no passa del llindar de la porta, mentre que si fa bo s’atreveix a anar a fer un tomb al voltant de l’illa de cases (mai l’he trobat a l’altra banda del carrer, i per tant dedueixo que l’avituallament deu arribar-li per via de terceres persones, un nebot o un fill, potser). La seva inquietud per l’hora és encara més comprensible, ja que el rellotge és el jutge que l’autoritza a encendre el següent cigar. De ben segur que ell sap distingir-ne el sabor, els matisos que fan que el d’una hora concreta sigui substancialment diferent al d’una altra. I quin plaer deu ser acabar una capsa i encetar-ne una altra, qui sap si el regal d’algun parent que coneix bé els seus gustos!
Sense haver-me fet res, pobre home, el meu veí em fa sentir tant aclaparat com el personatge de Bill Murray a “Atrapat en el temps”. Aquest individu és la personificació de la rutina, de la repetició, de la fotocòpia i, sense proposar-s’ho, em fa venir ganes de no trobar-me’l. Tanmateix, sé que algun dia aquest sentiment mesquí em sabrà greu: serà el dia que vegi un cartell del president de la comunitat anunciat el traspàs d’un dels propietaris i, al cap d’uns dies de no trobar-me’l ni flairar el seu tabac, prendré consciència que el temps avança irremissiblement, que hi som de passada, tot i la il·lusió d’immobilitat que “el veí de l’entresol quarta” haurà contribuït a crear-me durant uns quants anys.
Febrer de 2015.