L'Oriol deixa la bossa d'esport plena de roba en un racó de l'habitació i s'asseu al llit. Amb el cap, descriu una panoràmica per la cambra i es deté al pòster esgrogueït que mostra un seductor Jim Morrison amb el tors nu. Fa 15 anys que no s'instal·la en aquell espai que havia estat el de la seva adolescència i que, com un mausoleu, en manté intacta la memòria.
“Recordo com si fos ahir quan te'm vas aparèixer aquella nit als urinaris del Zeleste” -xiuxiueja al líder de The Doors. “Era just abans del meu aniversari, però jo ja havia començat la festa i anava fins al cul de droga i d'alcohol, com quasi sempre que sortia de marxa amb els de la banda, després d'un concert. Estaves pixant, al meu costat, te'm vas girar i em vas dir: «Nano, si vols ingressar al Club dels 27, continua per aquest camí. Però sàpigues que hi entraràs per portar-nos els instruments, perquè com a músic no vals res. Desenganxat, passa de les addiccions, tio, i busca't la vida en un altre negoci més profitós, que ja ets ganàpia i fots pena»”.
Després d'una rialleta irònica, l'Oriol es posa seriós i, assenyalant el cantant, li etziba: “I et vaig fer cas, cabronàs! Quan tres dies més tard em vaig despertar al Clínic vaig deixar les drogues, la música, els col·legues, les ties... tot el que em feia vibrar! Em vaig vendre les Fender i l'amplificador, i vaig anar-me'n als Estats Units per cursar un màster de gestió de comunitats en línia. Això et deu sonar a xinès, oi? Quan la vas dinyar l'any 71 el més semblant a una xarxa social era una comuna hippy... Doncs jo vaig estar al lloc adequat en el moment adequat i, cinc anys més tard, havia aconseguit tenir la meva pròpia empresa de comunicació i la mirada d'orgull dels meus vells”.
L'Oriol s'aixeca del llit, agafa un vinil de la prestatgeria que li queda al capçal, l'extreu de la funda, el posa al tocadiscos i, entre espetecs, comencen a sonar els primers acords de “People are Strange”. Morrison entona “La gent és estranya quan ets un estrany / Els rostres semblen lletjos quan estàs sol”. “Què coi saps tu de la solitud? -li pregunta l'Oriol alçant la veu. Des que vaig perdre l'empresa, totes les feines i feinetes posteriors com a community manager han acabat a la “paperera de reciclatge”. La bona sort m'ha “deixat de seguir”: tinc 42 anys i zero “amistats”; de la meva “cronologia” no hi ha res que valgui la pena “compartir”; la meva vida privada no obté cap “m'agrada”; i en el meu mur... en el meu mur només hi ets tu, refregant-me per la cara la teva imatge de triomfador immortal”.
“Quan ets un estrany / ningú no recorda el teu nom”, continua cantant Jim Morrison. “El meu, segur que no el recordaran -li respon l'Oriol. Els meus excol·legues de la banda van buscar-se ben ràpid un altre cantant, un nen maco que seduís les adolescents calentes i que, per cert, tenia una retirada a tu. Va ser aleshores quan van deixar al calaix de les renúncies l'anglès i van pujar al carro del rock català; i era tanta la seva convicció que en van esdevenir el grup insígnia amb el vergonyós nom de “P.O.R.T.A.”. Mentre jo dedicava dies i nits sencers dels meus millors anys a tirar endavant l'empresa de comunicació, apostant -quan ningú encara no hi creia- per les xarxes socials i els dispositius mòbils, ells publicaven cançonetes de no-res i omplien estadis amb els seus concerts, componien sintonies de sèries de TV3 i anuncis estiuencs de cervesa; ara estan preparant un musical sobre la història del grup: “Cop de P.O.R.T.A.”, es titularà, i l'estrenaran al Teatre Nacional. Saps què? Quan surti en DVD, me'l penso descarregar piratejat, només per fotre'ls!”
Atura el tocadiscos. S'acosta al pòster de Jim Morrison i, aclucant els ulls, li confessa: “La història que expliquen hauria de ser la meva. Els seus èxits musicals i personals haurien pogut ser els meus. Jo hauria d'haver-los viscut i ser ara a l'escenari revivint-los i recollint el reconeixement babau dels qui enyoren la seva joventut. ¿Saps què he trobat a faltar més tots aquests anys? Els aplaudiments del públic. Tu, que sí els vas tenir, em vas acollonir amb el mal rotllo aquell de les addiccions, però el teu consell no valia una merda”. L'Oriol calla. Acosta la mà oberta al cartell, fa la intenció d'arrencar-lo però ho deixa córrer. Mira el mòbil, l'apaga i el desa al calaix de l'escriptori. Es posa la jaqueta d'una esgarrapada i s'acomiada de la imatge del líder de The Doors amb un inaudible “Fuck you, cabró!”, i de la mare, amb un sonor “Tornaré tard. Deixa'm alguna cosa al microones”.
Arriba a destí després de mitja hora de metro, on s'ha colat, com de costum des que se li va acabar el subsidi d'atur. Arriba a la porta d'un edifici d'arquitectura funcional i, abans de trucar al timbre, s'atura, mira rere seu i fa que no amb el cap. Respira fondo i, finalment, prem el polsador amb insistència. Una dona de mitjana edat ve a obrir-li i li somriu en senyal de benvinguda. Li indica amb la mà el camí del passadís. L'Oriol li retorna el somriure i enfila corredor endins fins que arriba a una sala on hi ha sis persones més, quatre homes i dues dones. Els saluda tímidament amb el cap i s'asseu en una de les cadires lliures.
Tots els presents s'ignoren amb la mirada, fins que la dona que ha obert la porta s'afegeix al grup. “Avui rebem un nou membre” -diu mirant el nouvingut. “Et fa res presentar-te?” L'Oriol dubta uns instants, mira a dreta i esquerra, es posa dret i, balbucejant, arriba a pronunciar el seu nom. Fa una llarga pausa, agafa aire i reprèn la paraula: “Sóc ciberaddicte”. El crescendo d'aplaudiments l'interromp i li fa perdre el fil del discurs.
Març de 2015.