-Li agraeixo que hagi acceptat aquesta trobada fora de l'àmbit empresarial -va dir ell, acompanyant aquestes dues darreres paraules d'un gest que simbolitzaven unes cometes-. No estic gens satisfet de com han acabat les negociacions entre nosaltres -va afegir abans de fer un glop al seu whisky doble- i volia demanar-li excuses, si més no en nom meu, ja que no puc fer-ho en el de l'empresa per a la qual treballo. Li asseguro que el meu informe sobre la seva oferta per desenvolupar els nostres sistemes informàtics va ser molt positiu, però...
-Excuses acceptades, va dir ella interrompent-lo mentre remenava l'estèvia del seu tallat amb llet de soja-. Sé que les meves propostes sovint són millors que les de la competència, com també sé que els meus serveis atrauen els clients de manera proporcional a la forma en què els rebutgen quan veuen... el que sóc. O em dirà que vostè va ser l'únic del comitè de direcció que no se'n va adonar?
-No la vull enganyar: és el primer en què em vaig fixar en veure-la entrar a la sala de reunions. Però no ho dic en sentit pejoratiu, ni molt menys! Ja sap, un home, això ho nota.
-Hi estic acostumada, als prejudicis dels “homenets” com vostès. Però no a les disculpes, i molt menys a títol personal. Vostè no és primer executiu que em proposa una trobada fora de l'àmbit professional -va imitar-lo en la col·locació de les cometes invisibles-. Evidentment, les intencions dels altres no eren excusar-se de decisions preses a partir de prejudicis discriminatoris. Al contrari, aprofundien en la discriminació, en el tòpic que pressuposa que una persona de la meva condició té un interès pel sexe superior a la mitjana de les dones, diguem-ne biològiques.
-Certament, vostè no deixa indiferent els qui la coneixen. I no em refereixo tan sols al seu atractiu: ningú no s'espera que una dona amb els seus coneixements tecnològics, reputació i saber estar sigui un, vull dir, hagi estat un...
-Ara és vostè qui m'ofèn -va tornar-lo a interrompre-. ¿Els hauria semblat més coherent si hagués vingut vestida amb minifaldilla i un escot vertiginós que mostrés la bona feina del cirurgià plàstic? ¿O potser hauria d'haver puntualitzat la presentació del meu producte amb mirades de lascívia cap a tots els membres del consell de direcció?
-Sí que és cert que tots tenim certs prejudicis sobre casos com el seu. Però jo, no, li ho asseguro. Tot i formar part d'una empresa conservadora sóc una persona del meu temps, oberta a... sensibilitats diverses. Com a emprenedor admiro el risc, i de risc, vostè ens en podria donar lliçons.
-Vostès van trobar-se amb una professional dels sistemes informàtics i no amb un personatge marginal, sorgit d'una pel·lícula d'Almodóvar, o pitjor, de les fantasies inconfessables que produeixen les seves ments masclistes. Trobar-se amb algú NORMAL i EFICIENT els va descol·locar i per aquest motiu no he estat mereixedora del contracte. Tant se val. Gràcies pel seu temps i per ser un pèl menys cavernícola que la resta dels seus socis. Convido jo!
-Esperi, no marxi encara. Com s'ho va fer?
-El què? Llicenciar-me en informàtica, aixecar la meva empresa o canviar de sexe?
-Tot plegat. No sé què és més sorprenent.
-Certament, el més difícil va ser el canvi de sexe. Però tot ha requerit igualment passar a l'acció. “Transacció”, però amb T i A majúscules, seria la paraula que defineix la meva vida.
-No està malament, el joc de paraules. Llàstima que la “transacció” entre nosaltres s'hagi saldat de forma menys satisfactòria perquè no hem gosat “passar a l'acció amb una trans”. Disculpi la broma fàcil, però, ¿què ho fa que una persona intel·ligent i amb un futur brillant per davant ho posi tot en risc i accepti el rebuig i els prejudicis de tothom? Per què passar per aquesta vergonya?
-La vergonya més gran és la que experimenta un mateix. Un cop superada, la resta... bé, no es pot complaure tothom, ja ho deu saber.
-No, no ho sé. Jo sempre he estat al meu lloc i he complert amb les expectatives que s’havien dipositat en mi. Per cert, coneix la història de Jan Morris?
-L'hauria de conèixer?
-Donat el seu cas, crec que sí. És un escriptor i historiador britànic que, després d'haver sigut militar de carrera, haver-se casat i estat pare, va sotmetre's a un canvi de sexe, als anys 70! No em quadra una vida tan masculina per a algú que afirma haver-se sentit dona des de sempre. Es paradoxal!
-No, no ho és: pel que vostè explica, tot el que va fer aquesta persona demostra la seva valentia. I alhora la seva por, la por a passar per la vida mentint-se a si mateixa.
-Però, ¿què devien pensar la seva parella, els seus fills, els seus pares, els seus amics? No el terroritzava perdre el respecte dels altres?
-L'infern són els altres, va dir Sartre. I jo dic que el paradís és un mateix i el seu equilibri. Veig que li interessa MOLT el tema. No crec que sigui un escriptor frustrat a la recerca d'un argument impactant per a la seva primera novel·la, oi?
-Què insinua?
-Des de quan està patint? Des de quan hi pensa dia i nit? Des de la infantesa? Des de l'adolescència? Ha provat d'oblidar-se'n i no pot, veritat? ¿Són aquesta vergonya i alhora la compulsió irrefrenable el que l'ha mogut a localitzar-me i atrevir-se a demanar-me excuses? Si el que realment necessita és consell, puc donar-li’n. I un cop de mà, també, perquè el camí és llarg.
-Veig que malinterpreta la meva obertura de mires i bona educació. Tot i així, ha estat un plaer parlar amb vostè -va dir ell acabant-se el whisky d'un tret que li va esquitxar la camisa.
-Ja sap que l'alcohol és incompatible amb el tractament hormonal de substitució?
Maig de 2015.