L’home es desperta molt lentament i, amb dificultat, s'incorpora del llit. Es pren el seu temps fins que no gosa posar-se dempeus per avançar, tentinejant, cap a la porta de l'habitació. A mitja estança, s'ha d'aturar per recolzar-se en una cadira, parada que aprofita per posar-se el batí que penja del respatller i calçar-se les sabatilles que hi ha sota el seient. Ambdues peces li escauen com fetes a mida.
Surt de la cambra i, ja amb un pas més ferm, penetra en un estudi diàfan. Darrera de l'escriptori de depurades línies escandinaves, on reposa un ordinador portàtil, hi ha asseguda una dona d'uns 30 anys, vestida amb roba d'esport. Abans que no badi boca, ella el saluda amb un “Hola. T'esperava” i el convida a seure al seu davant amb un gest de la mà. El contrallum que projecta la finestra, des d'on es divisa un paisatge alpí nevat, li desdibuixa les faccions i obliga l'home a entretancar els ulls.
-“Fem-ho fàcil i ràpid” -continua la dona. “Em dic Laura i sóc la teva creadora. Bé, no en sentit religiós, no sóc cap divinitat ni res semblant... Sóc simplement la teva autora” -conclou pronunciant lentament aquesta darrera paraula.
L'home se la mira de fit a fit i, en pocs segons, esclafeix a riure. “De totes les coses que m'han dit les dones a l'endemà de passar-hi la nit -diu en reprendre l'alè- la teva presentació ha estat, sens dubte, la més original. Com originals són també la decoració de l’apartament i la teva indumentària, Laura. Evidentment, ahir em devia excedir amb la beguda, i te n’aprofites per prendre’m el pèl. Molt ocurrent, de debò”.
-“No intentis seduir-me amb les teves paraules perquè em sé totes les argúcies, per alguna cosa les escric jo. Com que és obvi que no em creus, et demostraré que et conec com si t'hagués parit- li etziba la Laura amb un somriure burleta. Et dius Yves de Haut-lieu, tens 55 anys i ets primer actor a la Comédie Française -continua la dona. La teva trajectòria teatral és tan brillant com la teva carrera de seductor de jovenetes. Aquesta propera temporada has d'estrenar “El misantrop” de Molière, on evidentment faràs d'Alceste. Estàs passant per un mal moment personal i professional, i et costa concentrar-te en el paper, però no pas per la situació política, això no va amb tu, sinó perquè la teva dona està farta de les teves infidelitats i vol el divorci. A més, des de fa un temps busques desesperadament i sense èxit una amant que et satisfaci, perquè et terroritza la idea de quedar-te sol”.
-“La teva farsa no s'aguanta per enlloc, bonica. Sóc una celebritat -argumenta l'home. No és difícil conèixer la meva vida pública ni algunes tafaneries que inventa la premsa mundana. I pel que fa a la política, jo n'estic al marge, em dec al meu art i al meu públic. Els polítics passen, és qüestió de temps; els artistes quedem”.
-“Ja que parles de temps, t'has fixat en el calendari penjat a la paret, Yves? -li pregunta la Laura somrient.
L'Yves mira el calendari amb deteniment i riu amb condescendència mentre aplaudeix- “Brillant, el teu tour de force! Que el teu fals calendari digui que som a desembre de 2015 tampoc no demostra que m'hagis “creat”. Sé perfectament que ahir era 31 de març de 1939, per tant avui és primer d'abril i m'estàs fent una bona aixecada de camisa. El joc ha estat divertit, però ara he de tornar a París. Deixa'm trucar un taxi i dóna'm la roba, vinga!”.
-“Doncs ho tens difícil per tornar a París perquè som a Puigcerdà i per aquí els trens no funcionen gaire bé. En l'únic que tens raó, Yves, és que avui també és un dia per fer bromes, som a 28 de desembre. ¿No t'has parat a pensar com és que tu, que ets un gran actor francès de la vella escola, estàs parlant en català amb mi?”.
-“Què em vas posar a la beguda? -crida l'home alçant-se de la cadira. Estic tenint al·lucinacions... de nou... I mentre pronuncia aquestes darreres paraules, la seva expressió canvia per passar de la ira a la consternació. Amb la veu trencada li pregunta: “Aleshores... aquelles visions, aquells flaixos d'històries inconnexes, aquells deliris que atribuïa a la tensió...”
-“Era jo -acaba la Laura. Eren esborranys, idees de personatges i de situacions que se m'anaven acudint mentre et creava i perfilava la teva personalitat. No és fàcil construir un malparit vanitós, faldiller i egoista com tu. Calen molts assaigs, moltes reescriptures. Però ara que finalment has pres cos i ja quasi no em pertanys, m'he adonat que no et suporto, que em fas fàstic i que no vull continuar escrivint la teva tòpica història ambientada al París de l'ocupació alemanya, perquè sé que acabaràs sent un col·laboracionista fastigós, que t’acomodaràs al nou règim i que quan tot torni a la normalitat te’n sortiràs, com sempre has fet, trepitjant qui calgui. Hi ha massa gent real com tu perquè mereixis formar part del món de la ficció. Volia que ho sabessis”.
Una barreja d'estupor i d'impotència és la darrera imatge que la Laura té de l'Yves de Haut-lieu abans de prémer la tecla “suprimir” i sortir a córrer per buscar la inspiració.
Maig de 2015.