Ganes de cultura

No em fa cap vergonya dir-ho: el millor de la meva vida ha estat, ÉS el meu home. No entenc les noies d’avui dia que sembla que vulguin renunciar al privilegi de ser esposes, vivint en concubinatge i volent-se equiparar als homes, exigint uns drets que ni Déu ni la Natura ens han donat, precisament perquè som dones, ve t’ho aquí! Volen estar al mateix nivell, què dic, per sobre dels homes, com si això fos possible! Però no m’estranya veient com puja la majoria de nois: grenyuts, ganduls, drogats, irrespectuosos amb l’autoritat... Com el món continuï així, no arribarem ni al 1970! ¿Estava enamorada del meu marit quan el meu pare m’hi va fer casar? No té cap importància això. Aquesta bajanada de l’amor romàntic ni existia a la meva època ni existirà mai! Vaig aprendre a respectar el meu espòs, i el respecte és molt més fort que l’amor. El meu marit ha estat durant els quasi 26 anys que portem casats el meu eix, qui ha donat sentit a la meva vida i, perquè no dir-ho, qui m’ha proporcionat...

L’home va arribar a la deixalleria uns segons abans que tanquessin. L’empleat, en veure’l, va fer-li un gest perquè diposités l’aparell electrònic que duia a les mans en un racó de l'establiment on, malgrat la foscor, se n’hi intuïa un altre de semblant. Feta l’operació, els dos homes van sortir plegats tancant la porta de cop. - Benvingut al cementiri dels elefants, va dir al nouvingut l’aparell que ja hi era. Em dic SANYO i sóc un reproductor - gravador de cintes de vídeo VHS sistema PAL. - Hola, va respondre l’altre. Sóc el SONY, un reproductor de DVD, CD, DIVX i MP3 multizona, va presentar-se l’altre amb un to que destil·lava superioritat. Fa set anys que no veia cap reproductor analògic, des que vaig substituir-ne un al meu antic domicili, però tu sembles un model fins i tot anterior. - Doncs ja veus com hem acabat tots dos: “Perduts”, va etzibar-li el vídeo. Per cert, sóc reproductor – gravador, no ho oblidis. - Tant se val: hauries de ser ferralla fa temps, va defensar-se at...

Abans d’entrar, des de la vorera mateix, ja s’hi intueix la cua, acumulada com de costum a les dues úniques caixes operatives, fins i tot en hora punta, de les quatre de què disposa el supermercat. Els carros i cistells ja utilitzats s’amunteguen entre les dues fileres de clients, alguns dels quals –els de més edat- s’entretenen a consultar a les atrafegades caixeres, aliens al ritme de la majoria, els detalls dels vals descompte que atresoren al moneder. D’altres repassen el tiquet tot aturant el procés de col·locació de la compra als carros i bosses. La consigna, on és obligatori dipositar qualsevol tipus de bossa, tret d’aquella a la qual erròniament anomenem “bolso”, és indefectiblement plena d’objectes molt més petits dels que les seves dimensions permeten allotjar. Considero seriosament comprar-me una imitació de Louis Vuiton per estalviar-me esperar a què es buidi una guixeta o haver de mostrar el contingut de la meva petita motxilla... A fora plou i, sense paraigua com vaig, e...

Aquesta podria ser la carta de comiat que mai t’escriuré, Sergei, les paraules que penso dalt del vaixell que m’allunya de tu i de Sant Petersburg definitivament. Només m’ha calgut fingir-me malalta per posar a prova, per darrera vegada, el teu coratge inexistent davant l’adversitat, davant tot allò que no encaixa dins del teu món frívol, mundà i inconsistent: en comptes de quedar-te amb mi i esbrinar què em passava realment, quina era la gravetat de la situació, has fugit a buscar l’ajut d'un expert que t’estalviés haver d'afrontar un concepte, la malaltia, que no forma part del teu paisatge mental. Sabia que la teva por m’obriria de bat a bat la porta cap a la llibertat, i me n’he aprofitat. Començo a viure de nou en el precís instant en què he creuat la porta de casa teva. I fixa’t que no dic nostra, perquè mai no has sabut compartir res amb ningú, com tots els del teu gènere i de la nostra classe social, i has aconseguit fer-me sentir una estranya a la llar que un dia vaig ...

La veu sabia que no li podia fallar: després de més d'una dècada allunyat dels escenaris, el qui va ser cantautor iconoclasta es jugava el prestigi d’antany, l'economia futura i la relació de parella actual en aquella sèrie de concerts a la capital, que tant havien costat de contractar al seu mànager i amic de l’ànima. ¿Com fer-li saber que ja no era la mateixa d’abans, que no tan sols havia perdut amb l'edat i els excessos del seu amo, sinó que estava rovellada per la inacció? Però sobretot, ¿com transmetre al cantautor la seva sensació irracional de vertigen sord, de caiguda lliure en el silenci? No, no li ho podia fer! La veu va fer el cor fort i va donar tot el vigor que encara li quedava per fer un bon paper el dia del primer assaig del repertori del concert, tan bo que va arrencar les felicitacions sinceres del mànager-amic i de tots els músics de la banda -aquests no tan amics del cantautor a causa de les actuacions que més d'un cop van veure cancel·lades per “in...