L’home va arribar a la deixalleria uns segons abans que tanquessin. L’empleat, en veure’l, va fer-li un gest perquè diposités l’aparell electrònic que duia a les mans en un racó de l'establiment on, malgrat la foscor, se n’hi intuïa un altre de semblant. Feta l’operació, els dos homes van sortir plegats tancant la porta de cop.
- Benvingut al cementiri dels elefants, va dir al nouvingut l’aparell que ja hi era. Em dic SANYO i sóc un reproductor - gravador de cintes de vídeo VHS sistema PAL.
- Hola, va respondre l’altre. Sóc el SONY, un reproductor de DVD, CD, DIVX i MP3 multizona, va presentar-se l’altre amb un to que destil·lava superioritat. Fa set anys que no veia cap reproductor analògic, des que vaig substituir-ne un al meu antic domicili, però tu sembles un model fins i tot anterior.
- Doncs ja veus com hem acabat tots dos: “Perduts”, va etzibar-li el vídeo. Per cert, sóc reproductor – gravador, no ho oblidis.
- Tant se val: hauries de ser ferralla fa temps, va defensar-se atacant el DVD. ¿Com t’ho has fet per arribar fins al 21 d'octubre de 2015?, va preguntar després de consultar la memòria del seu rellotge digital.
- T’has adonat que és la data de “Retorn al futur”?
- Sempre parles amb títols de pel·lícules velles?
- Que poc cinèfil que ets! Bé, la veritat és que he tingut una bona i llarga vida, reconegut i cuidat pel meu propietari, un autèntic amant del cinema. Però a diferència de moltes de les pel·lícules que m’ha tocat reproduir, la història finalment ha acabat malament -va respondre el vídeo rebobinant el seu passat amb nostàlgia. Després de compartir 25 anys de bones pel·lícules i millors estones, el meu propietari s'ha mort, segons he sentit dir als seus fills. Ha vingut un munt de gent a casa seva per endur-se coses, però ningú ha sabut què fer amb mi. Uns joves van interessar-se uns instants per mi creient que era algun model antic de Playstation, però en veure que no ho era em van deixar en un racó.
- Pfff, no me’n parlis, de la Playstation! Es per culpa d'aquest monstre que sóc aquí. Perquè sàpigues de què parlo, és un aparell perquè els nanos juguin i que, a més, llegeix uns altres discos que diuen que es veuen millor i en relleu, Blu-ray, crec que s’anomenen.
- No continuïs, va interrompre’l el vídeo. Ho sé de sobres: he enregistrat durant anys programes de la tele i m’he hagut d’empassar lustres d’anuncis... Estic al dia de totes les novetats tecnològiques del darrer quart de segle. I sé que a una novetat la succeeix una altra: això m’ha permès relativitzar l’eternitat, que com deia Woody Allen, es fa llarga, sobretot cap al final.
- Jo encara funcionava bé, va continuar el DVD com si no hagués sentit el vídeo -el làser em fallava de tant en tant, però res greu-, i tot i així, la setmana passada, el meu propietari em va substituir sense compassió per aquesta altra andròmina. I el pitjor és que vaig haver de conviure uns dies amb ella, aguantant la seva prepotència i veient-me comparat, jutjat. Jo, que sóc digital, que m’anunciaven com l’aparell definitiu! Ho he passat fatal...
- Vaja, ho lamento, va dir el vídeo en un intent de consol poc convincent. El meu amo sempre va ser molt considerat amb mi: em netejava per dintre, col·locava les cintes amb cura... Recordo la seva il·lusió quan aconseguia alguna pel·lícula que havia vist de jove. En tenia més de 500! Però insisteixo, res no és etern: les cintes, de tant en tant, s’arrugaven o es trencaven, com li passa a la gent. Els analògics, com tu ens anomenes, sempre hem tingut clar que el temps no passa en va per a ningú. Jo he viscut la desaparició de sistemes de vídeo germans, el Betamax i el 2000, que també havien de ser definitius i van acabar sent “Allò que el vent s’endugué”.
- Quina merda! Jo he reproduït més discos pirates que originals i últimament ni això -crec que per aquest motiu m’estava fallant el làser. Els darrers anys, tota la família ja veia les pel·lícules a l’ordinador, al telèfon fins i tot, només per estalviar-se de comprar-les i per guanyar espai. “Tot està a la xarxa”, deien com si haguessin descobert que el cinema, la música, i fins i tot els llibres eren productes sense valor que no pertanyien a ningú i que es podien manllevar com si res.
- Ara som “Els oblidats”, fruit del que els humans anomenen progrés. Però saps una cosa, tu i jo teníem classe: crèiem que les pel·lícules, la música i tot allò creatiu tenia un valor i que esforçar-se per aconseguir-ho, esperar a trobar-ho n’augmentava l’interès. Alguns, com feia el meu propietari, encara creuen que col·leccionar cinema i música et fa més ric i millor, perquè són una forma de cultura, d’art, si vols. La darrera cosa que vaig enregistrar de la tele va ser un documental sobre el retorn a formes de consum audiovisual del passat: els vinils tornen a estar de moda, s’obren noves sales de cine que projecten pel·lícules antigues... Encara hi ha “Grans esperances”. Perdona la referència cinèfila, però també és el títol d’un llibre.
- Però jo sóc digital... havia de durar per sempre, va lamentar-se el DVD sense escoltar el seu company quan, de sobte, un soroll eixordador va interrompre’l.
Dos homes, proveïts d'un carro de supermercat, van penetrar a la deixalleria després de rebentar-ne les portes i van arreplegar tots els objectes metàl·lics que van trobar al seu pas. Llençats violentament al carro, el SANYO i el SONY es van esventrar i els seus components, digitals i analògics, tots barrejats amb restes de planxes, liquadores i carregadors de mòbil, van formar un magma indestriable. Un dels lladres, uns metres enllà de la deixalleria, va treure un Iphone 6 de la butxaca i va teclejar al Whatsapp: “Avui només hem trobat rampoines”.
Octubre de 2015.