No em fa cap vergonya dir-ho: el millor de la meva vida ha estat, ÉS el meu home. No entenc les noies d’avui dia que sembla que vulguin renunciar al privilegi de ser esposes, vivint en concubinatge i volent-se equiparar als homes, exigint uns drets que ni Déu ni la Natura ens han donat, precisament perquè som dones, ve t’ho aquí! Volen estar al mateix nivell, què dic, per sobre dels homes, com si això fos possible! Però no m’estranya veient com puja la majoria de nois: grenyuts, ganduls, drogats, irrespectuosos amb l’autoritat... Com el món continuï així, no arribarem ni al 1970!
¿Estava enamorada del meu marit quan el meu pare m’hi va fer casar? No té cap importància això. Aquesta bajanada de l’amor romàntic ni existia a la meva època ni existirà mai! Vaig aprendre a respectar el meu espòs, i el respecte és molt més fort que l’amor. El meu marit ha estat durant els quasi 26 anys que portem casats el meu eix, qui ha donat sentit a la meva vida i, perquè no dir-ho, qui m’ha proporcionat un nom i una posició a la societat. Ser l’esposa d'un eminent doctor, hereu d'una nissaga de metges, t’obre les portes a coneixences que d'altra manera ni et rebrien. I no els ho retrec, veient com s’ha tornat la societat...
Però hi ha gent, fins i tot en els cercles més distingits, a qui els agrada parlar massa, i comencen a deixar anar, com qui no vol la cosa, que com és que no hem tingut fills en tants anys de matrimoni, que si hi ha marits més afectuosos que el meu, que cal lligar els homes ben curt perquè de vegades donen sorpreses... Ximpleries! La manera que ell ha tingut de demostrar-me la seva estima ha estat des del respecte, un respecte tan gran que ni tan sols m’ha tocat mai amb intencions lascives. A diferència d'altres homes, el meu no ha estat ni un faldiller ni un viciós, i això és d’agrair: des del començament, ell ha preferit sortir amb els seus amics, amb qui ha passat incomptables caps de setmana de cacera a la muntanya. Jo no hi tenia res a fer en un món tan masculí; a més, retrobar-lo alleugerit de les tensions de la seva professió per poder-li oferir una llar acollidora ha estat per a mi un privilegi infinitament superior als plaers carnals que algunes meuques que es prenen per senyores insinuen que m’han faltat.
Qui no té una crisi dins del matrimoni? Es inevitable amb els anys, però puc dir amb orgull que nosaltres només n’he tingut una, fa cosa d’uns mesos. Val a dir que els temps disbauxats que ens toquen viure tampoc no ho posen gens fàcil a ningú i que, de vegades, els homes porten malament les tensions laborals i les obligacions familiars i socials, i per això esclaten amb reaccions imprevisibles. Tot just una setmana abans de complir les nostres noces de plata, em va dir, amb posat greu, que havíem de parlar -com a les pel·lícules, i em va començar a deixar anar un seguit d’arguments sense sentit que, el pobre, si els pogués recordar, se n’avergonyiria. Són tan absurdes les coses que va arribar a dir que encara me’n recordo: va començar assegurant-me que res era culpa meva, que amb qualsevol altra dona li hauria passat el mateix, però el fet era que mai havia sentit res per mi. Va afegir que ell era així, que no hi podia fer més i que, avui dia, aquestes coses ja no eren tan greus, que el que comptava era la persona i que, com a amic, sempre el tindria. Fins i tot va dir que feia les maletes aquella mateixa tarda i que se n’anava a viure amb un dels seus amics de cacera a Londres, que allà són més tolerants. No sé a què es referia, però vaig pensar que un pis amb dos homes i sense cap dona que hi posés ordre acabaria semblant una cort de porcs...
Quan em va anunciar que ja ens posaríem d’acord per a la separació, vaig sentir, només per uns instants, que el meu món, el nostre món s’esmicolava. Però vaig recórrer als bons consells de la mare i del mossèn per sobreposar-me: amb la major serenitat li vaig dir que no es preocupés i que anés a prendre un bany per relaxar-se abans de marxar. Ell sempre m’ha fet cas, perquè sap que vull el millor per a ell, per a nosaltres.
Però la vida, de vegades, dóna giragonses inesperades i el meu home poc s’esperava que l’afaitadora elèctrica que li vaig regalar pel seu aniversari caigués, endollada, dins la banyera mentre li atansava el barnús perquè s’eixugués. Va tenir sort, vam tenir sort: hauria pogut morir, però Déu va voler que no el perdés. Els metges em diuen que no despertarà de l’estat vegetatiu en què es troba, però hi ha coses que escapen a la ciència, i jo sé que ell encara hi és. Ho sé perquè, quan entro a l’habitació de l’hospital, com ara mateix, veig en els seus ulls una espurna d’orgull i de gratitud cap a mi per haver-lo ajudat a superar la nostra única crisi. Ara sabem tots dos que arribarem a celebrar les noces d’or.
Octubre de 2015.