Abans d’entrar, des de la vorera mateix, ja s’hi intueix la cua, acumulada com de costum a les dues úniques caixes operatives, fins i tot en hora punta, de les quatre de què disposa el supermercat. Els carros i cistells ja utilitzats s’amunteguen entre les dues fileres de clients, alguns dels quals –els de més edat- s’entretenen a consultar a les atrafegades caixeres, aliens al ritme de la majoria, els detalls dels vals descompte que atresoren al moneder. D’altres repassen el tiquet tot aturant el procés de col·locació de la compra als carros i bosses.
La consigna, on és obligatori dipositar qualsevol tipus de bossa, tret d’aquella a la qual erròniament anomenem “bolso”, és indefectiblement plena d’objectes molt més petits dels que les seves dimensions permeten allotjar. Considero seriosament comprar-me una imitació de Louis Vuiton per estalviar-me esperar a què es buidi una guixeta o haver de mostrar el contingut de la meva petita motxilla... A fora plou i, sense paraigua com vaig, em fa molta mandra pujar a casa a deixar-la. M’espero una estoneta contemplant l’espectacle del consum aliè, molt aliè al consum.
M’adono que en un racó del vestíbul, al costat de carros de compra nous i sofisticadament isotèrmics hi conviuen rampoines atrotinades del passat, tots ells encadenats amb la mateixa cura pels seus propietaris per evitar-ne el robatori. Alço la vista i reconec un tauler d’anuncis on clients i passants deixen missatges oferint serveis domèstics diversos i compravenda de productes. El supermercat ha substituït, doncs, la plaça pública on tot es ven i s’intercanvia: l’empresa fa negoci legal amb la necessitat vital d’alimentar-se i, a canvi, en senyal de solidaritat, permet als eventuals clients guanyar-se un extra o potser el sou sencer en negre.
Són a punt de tancar i la cua no s’esvaeix; la pluja tampoc. Pensant-ho millor, tampoc era tan urgent anar al supermercat.
Octubre de 2015.