Aquesta podria ser la carta de comiat que mai t’escriuré, Sergei, les paraules que penso dalt del vaixell que m’allunya de tu i de Sant Petersburg definitivament.
Només m’ha calgut fingir-me malalta per posar a prova, per darrera vegada, el teu coratge inexistent davant l’adversitat, davant tot allò que no encaixa dins del teu món frívol, mundà i inconsistent: en comptes de quedar-te amb mi i esbrinar què em passava realment, quina era la gravetat de la situació, has fugit a buscar l’ajut d'un expert que t’estalviés haver d'afrontar un concepte, la malaltia, que no forma part del teu paisatge mental. Sabia que la teva por m’obriria de bat a bat la porta cap a la llibertat, i me n’he aprofitat.
Començo a viure de nou en el precís instant en què he creuat la porta de casa teva. I fixa’t que no dic nostra, perquè mai no has sabut compartir res amb ningú, com tots els del teu gènere i de la nostra classe social, i has aconseguit fer-me sentir una estranya a la llar que un dia vaig creure que construiríem plegats, el lloc des d’un pensava que contribuiríem a fer un món més digne gràcies a l’amor i el respecte entre nosaltres i envers la resta de persones.
El pas no ha estat fàcil, tot i que tu m’acusaràs, amb el teu to melodramàtic habitual, de lleugeresa, traïdoria i ingratitud: m’ha hagut d’ajudar a decidir-me i a escapar l’amic Papchinski, un home que menysprees perquè et supera per totes bandes i que tu creuràs que és l’amant amb qui m’he fugat, seguint la teva lògica simplista d’homenet ultratjat. Que lluny de la realitat que estàs, Sergei! Ell és la persona que m’ha obert els ulls, que m’ha fet adonar que som al 1887 i no a l’edat Mitjana, era en què viu aquest país nostre que, amb tu, deixo enrere com un malson.
Papchinski i les seves amistats, dones valentes, m’han fet comprendre que som més que una possessió, més que un trofeu a exhibir per la seva bellesa, i m’han donat a conèixer que en països avançats com els Estats Units o Anglaterra -que és allà on vaig gràcies a ells- les dones s’estan organitzant per tenir els mateixos drets que vosaltres els homes, per assolir una societat més justa i acabar amb els privilegis amb què tu et sents tan còmode. Aquestes dones a les quals m’uneixo al separar-me de tu s’anomenen sufragistes, i reclamen el seu dret a votar, a dur el timó de les seves vides. Fugint, avui voto per un món nou on ni tu ni el tsar de totes les Rússies tingueu mai més cabuda.
Inspirat per "Enemics", d'Anton Txékhov.
Octubre de 2015.