La veu sabia que no li podia fallar: després de més d'una dècada allunyat dels escenaris, el qui va ser cantautor iconoclasta es jugava el prestigi d’antany, l'economia futura i la relació de parella actual en aquella sèrie de concerts a la capital, que tant havien costat de contractar al seu mànager i amic de l’ànima. ¿Com fer-li saber que ja no era la mateixa d’abans, que no tan sols havia perdut amb l'edat i els excessos del seu amo, sinó que estava rovellada per la inacció? Però sobretot, ¿com transmetre al cantautor la seva sensació irracional de vertigen sord, de caiguda lliure en el silenci?
No, no li ho podia fer! La veu va fer el cor fort i va donar tot el vigor que encara li quedava per fer un bon paper el dia del primer assaig del repertori del concert, tan bo que va arrencar les felicitacions sinceres del mànager-amic i de tots els músics de la banda -aquests no tan amics del cantautor a causa de les actuacions que més d'un cop van veure cancel·lades per “indisposició” de l’artista. I si era una falsa alarma?, va qüestionar-se la veu que ja començava a recobrar la confiança en la seva capacitat de fer-se sentir i fer vibrar el públic amb ella.
Els assaigs van ser memorables: l'entorn del cantautor es desfeia en elogis i declarava que la seva mala època -quan no podia acabar els concerts perquè no s'aguantava dret ni era capaç de llegir les lletres oblidades de les cançons al teleapuntador- eren aigua passada i que tornava a ser tan trencador com als seus inicis. La veu i el seu amo estaven, després de molts anys, en plena comunió, eren vasos comunicants que transportaven confiança, talent i eufòria. Un darrer sentiment, el de vertigen sord, la veu no li va transmetre al cantautor i se’l va guardar per a ella, en part perquè conferia dramatisme a la seva interpretació.
Arribat el dia del primer concert, amb la sala plena de gom a gom, el cantautor va decidir celebrar prematurament el seu retorn. O potser, el que volia era apaivagar el pànic escènic, la sensació de vertigen sord que el tenallava sense motiu. Desatenent els senyals d’alerta, en forma de taquicàrdia, del seu instrument, l’artista va recórrer, com en altres temps, als paradisos artificials. D'aquest viatge, que anava en sentit oposat a l’escenari, la veu no va gaudir tant com ell i, ennuegada, va precipitar-se en el silenci després de pronunciar el títol de la cançó amb què havia de començar un concert que mai es va fer: Sobredosi.