Ganes de cultura

Quan la Maggie, amb 17 anys, va veure per primer cop “Vacances a Roma” en un cinema del centre de Dublín, es va jurar que algun dia visitaria la capital italiana i, com la princesa en missió consolar que interpretava l'Audrey Hepburn, envalentida per l'alegria de viure de la gent del sud d'Europa, potser hi tindria una història d'amor, fugaç però inoblidable, amb un galant tan ben plantat com el Gregory Peck. Però els seus somnis de princesa es transformarien en una realitat molt més prosaica i injusta: tota la seva carrera diplomàtica es limitaria a treballar de secretària administrativa a la cervesera insígnia del país, la Guinness, i la seva relació amb els viatges no aniria més enllà de casar-se amb en Michael Dolan, un transportista borratxo que li donaria tres fills i incomptables pallisses inconfessables. Hauria d'esperar 35 anys perquè l'empresa la prejubilés, els nois fessin la seva vida i la cirrosi s'endugués el marit a la tomba. Per fi, després d...

Mai hi havia hagut tants parroquians ni tanta expectació a l'Olimpo, la granja del tiet Cisco on jo ajudava després del cole, com en aquella nit de Nadal, minuts abans que es donés a conèixer el resultat del concurs. Just quan el meu oncle demanava un voluntari que llegís el veredicte, va entrar al local el petit Manzanita obrint-se pas a empentes i crits, acompanyat de la seva germaneta Mati i escortat pel germà gran. Ningú va posar pegues a què el xaval llegís el resultat, però quan el va tenir a les mans es va quedar sense paraules i les llàgrimes li van omplir els ulls. Tot va començar un parell de mesos abans, quan el tiet Cisco es va empescar una juguesca per revitalitzar el seu negoci, en decadència des que el seu rival de tota la vida, el senyor Pinadell, havia obert una hamburgueseria com les de les pelis americanes a l’altre extrem de la plaça del Sortidor. Amb la complicitat del Moro, un francès ben plantat que havia fet la guerra d’Algèria com a dentista, mig escriptor ...

Té la categoria i les dimensions -12.000 m2- de les grans àgores europees però una celebritat molt més local, ja que la ciutat que l’acull va perdre la capitalitat vuit segles enrere. El centralisme francès, disfressat de croada religiosa contra l’heretgia càtara, va anorrear amb sang i foc el poder occità i, avui, Tolosa de Llenguadoc ja no és seu de comtat sinó pol administratiu d’una regió tan irreal com el seu nom: Migdia - Pirineus. Malgrat les vicissituds polítiques sofertes, la place du Capitole és un prodigi d’harmonia urbanística en què institucions i societat civil es reparteixen l’ús públic de l’espai. El color rosat dels maons amb què van construir-se tots i cadascun dels edificis de la plaça són el paradigma d’una ciutat que els francesos anomenen la ville rose, sens dubte en contraposició a la grisor de les metròpolis del nord de l’hexàgon. El seu front més conegut està presidit pel palau que li dóna nom des del 1848, un massís edifici neoclàssic que hostatja l’ajuntament...

L’adreça més cèlebre de Londres -amb permís del 10 de Downing Street- és el domicili d’algú que en realitat mai no hi va viure; de fet, el domicili d’algú que mai no va viure i mai morirà, com afirmava una exposició dedicada a la seva figura. L’ombra de Sherlock Holmes és tan allargada que es projecta des del 1887 i no se'n veu la fi, però cobra una especial intensitat al número 221 B de Baker Street, situat al benestant districte de Marylebone, en ple centre de la capital, i on s’erigeix, tan sols des del 1990, el museu dedicat al personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle. Per poc familiaritzat que s’estigui amb l'icònic detectiu en la seva versió literària, escasses deuen ser les persones del món occidental que mai no hagin vist alguna de les seves nombroses encarnacions a la pantalla. Però pagar les 15 lliures que costa l’accés al Sherlock Holmes Museum és garantir-se un viatge en primera classe a l'Anglaterra victoriana, o almenys a la imatge idealitzada que tenim d’...

L'infern no són els altres; l'infern és estar tancat dins la pròpia ment i que el temps hagi deixat d'existir. Ara ho sé. Es l'única certesa que tinc, mancat, com em trobo, de sentits i d'estímuls exteriors des d'aquell dia en què la vida es va fondre en negre després de la imatge d’aquella maleïda afaitadora caient dins la banyera. El que ha estat el darrer dia de la meva vida havia de ser tot el contrari, el primer de la meva nova existència. Si pogués riure, riuria, de tan paradoxal com em sembla que una confessió que havia de posar fi a una impostura d’anys i alliberar-me’n no hagi fet altra cosa que condemnar-me a perpetuïtat a treballs de pensament forçats. Si fos creient, com he fingit ser durant tota la vida, pensaria que estic pagant per les meves “tendències pecaminoses”, però sóc metge i sé que el que pateixo no és altra cosa que un coma de quart grau. El retorn, però, a aquesta mena de consciència que ara és el meu dia a dia ha estat com renéixer a u...