L'infern no són els altres; l'infern és estar tancat dins la pròpia ment i que el temps hagi deixat d'existir. Ara ho sé. Es l'única certesa que tinc, mancat, com em trobo, de sentits i d'estímuls exteriors des d'aquell dia en què la vida es va fondre en negre després de la imatge d’aquella maleïda afaitadora caient dins la banyera.
El que ha estat el darrer dia de la meva vida havia de ser tot el contrari, el primer de la meva nova existència. Si pogués riure, riuria, de tan paradoxal com em sembla que una confessió que havia de posar fi a una impostura d’anys i alliberar-me’n no hagi fet altra cosa que condemnar-me a perpetuïtat a treballs de pensament forçats. Si fos creient, com he fingit ser durant tota la vida, pensaria que estic pagant per les meves “tendències pecaminoses”, però sóc metge i sé que el que pateixo no és altra cosa que un coma de quart grau.
El retorn, però, a aquesta mena de consciència que ara és el meu dia a dia ha estat com renéixer a una mort en vida. Inconscient del temps que aquest procés m'ha ocupat, he reaprès gradualment a pensar i a usar el llenguatge, he recuperat la memòria i he reconstituït tot el que havia estat la meva vida per reviure-la ininterrompudament per al meu ús privat i tancar sempre el cercle en aquell mateix dia del 1968, amb la mateixa imatge fatídica.
¿Què se n'haurà fet, del meu amic, conegut per atzar en espais de llibertat clandestina, i amb qui havia de començar una nova vida en un Londres que mai vam trepitjar? Dubto que hi hagi dolor més gran que el d'aquell que ha de callar-lo. Deu sentir-se presoner d'una pèrdua i del silenci que els bons costums li imposen, tan presoner com em sento jo. I si ja ha passat tant temps que m'ha oblidat i substituït? O potser els temps han canviat i els que són com nosaltres ja no els cal amagar-se... Tant se val, el seu record és el meu refugi mental, l'oasi on torno quan l'angoixa se’m fa insuportable.
Com insuportable era la meva vida abans de conèixer-lo, marcada per les convencions familiars, per la pressió d'una societat nacionalcatòlica, per un matrimoni arranjat amb una senyoreta estúpida, per una convivència inexistent en una llar fingida... I de sobte, a la mentida va afegir-se, com un mantell reconfortant però insuficient, la descoberta de la meva veritable natura, de forma tímida i culpabilitzadora, primer, i amb voracitat irrefrenable, després.
¿Com va aguantar la meva doneta tants anys aquesta farsa, aquesta més que evident vida paral·lela que jo portava? Sabia, sens dubte, que el seu home tenia ben poc d’”home”: mai la vaig tocar però ella s’hi va avenir quasi alleugerida. ¿Es que també tenia altres apetències inconfessables? ¿Eren aquells corbs negres de capellans la seva taula de salvació, o és que no gosava nedar en mar obert? Això no li ho retrec, jo ho he fet durant anys. Però hi havia en la seva seguretat indestructible una mena de ceguesa voluntària, un partit pres per mantenir la posició social que jo li aportava, per representar un paper a la perfecció, que m’hauria d’haver alertat que sota el vernís d’una devota ignorant s’amagava algú capaç de tot, menys d'afrontar la realitat.
Hauria pogut fugir amb ell sense dir res, però creia que, com jo, ella necessitava una explicació. Però el que necessitava era continuar amb el silenci, el mateix silenci, impostor i alhora còmplice, que caracteritzaven els 25 anys de casats que estàvem a punt de “celebrar”, l’equivalent als 25 años de paz de la dictadura, però a escala domèstica. Canviant el rumb de la meva vida jo destruïa el seu món de falses certeses i prejudicis infundats. I ella va salvar-lo amb un sol moviment precís: atansant-me el barnús i, com un prestidigitador expert, deixant caure l’afaitadora a la banyera.
Els creients desinformats de les meves tendències -la major part de les nostres coneixences- devien considerar un miracle que sobrevisqués. Jo, en canvi, m’inclino a pensar que és un cas de justícia còsmica: em complau pensar que sóc viu perquè ella -si no és morta ja- es torturi amb el temor que un bon dia, potser per les nostres noces d’or, puc arribar a despertar i explicar-ho tot.
Novembre de 2015.