Té la categoria i les dimensions -12.000 m2- de les grans àgores europees però una celebritat molt més local, ja que la ciutat que l’acull va perdre la capitalitat vuit segles enrere. El centralisme francès, disfressat de croada religiosa contra l’heretgia càtara, va anorrear amb sang i foc el poder occità i, avui, Tolosa de Llenguadoc ja no és seu de comtat sinó pol administratiu d’una regió tan irreal com el seu nom: Migdia - Pirineus.
El seu front més conegut està presidit pel palau que li dóna nom des del 1848, un massís edifici neoclàssic que hostatja l’ajuntament de la ciutat i el teatre de l’òpera. Aquesta imponent construcció està coronada per un timpà triangular sota el qual pot llegir-se la inscripció llatina “Capitolium” en record dels capitouls, paraula occitana per referir-se els consellers municipals. Un rellotge de números romans i la tríade de banderes europea, nacional i regional, instal·lada a la imperativa balconada d’aquesta mena d’edificis, completen la imatge reproduïda en centenars de postals i fulletons turístics.
La resta de parets que configuren el rectangle de la plaça –una d’elles, porxada- són edificis de dues plantes, no idèntics però prou semblants per mantenir l’equilibri visual, que acullen diversos cafès estil fin de siècle, un hotel de luxe, un banc, un quiosc, botigues i una multinacional de l’hamburguesa. Res no desentona en aquesta plaça que, com no, rep un mercat cada dissabte i altres manifestacions ciutadanes, quan s’escau.
Des del centre geogràfic d’aquest espai urbà, a manera de rosa dels vents, una tradicional creu occitana incrustada al terra, guarnida amb un signe zodiacal a cadascun del seus dotze vèrtexs, convida el vianant a endinsar-se en la ciutat: si aneu cap a l’imponent riu Garona o cap a la catedral de Saint Sernin, travessareu el que queda del tramat medieval; si opteu per anar cap al canal del Midi –prodigi d’enginyeria que ja sota el regnat de Lluís XIV va comunicar comercialment el Mediterrani i l’Atlàntic- travessareu els grans bulevards burgesos oberts el segle XIX amb París com a referent; també podeu penetrar al “Capitolium” i visitar-lo parcialment per dins i descobrir que darrera amaga una torre de l’homenatge, record de la muralla enderrocada. Però si els dubtes us assalten i no sabeu cap a on tirar, deixeu-ho en mans dels astres i escolliu la ruta més propera al vostre signe astrològic.
22/10/07, reescrit el 11/11/15
Malgrat les vicissituds polítiques sofertes, la place du Capitole és un prodigi d’harmonia urbanística en què institucions i societat civil es reparteixen l’ús públic de l’espai. El color rosat dels maons amb què van construir-se tots i cadascun dels edificis de la plaça són el paradigma d’una ciutat que els francesos anomenen la ville rose, sens dubte en contraposició a la grisor de les metròpolis del nord de l’hexàgon.
El seu front més conegut està presidit pel palau que li dóna nom des del 1848, un massís edifici neoclàssic que hostatja l’ajuntament de la ciutat i el teatre de l’òpera. Aquesta imponent construcció està coronada per un timpà triangular sota el qual pot llegir-se la inscripció llatina “Capitolium” en record dels capitouls, paraula occitana per referir-se els consellers municipals. Un rellotge de números romans i la tríade de banderes europea, nacional i regional, instal·lada a la imperativa balconada d’aquesta mena d’edificis, completen la imatge reproduïda en centenars de postals i fulletons turístics.
La resta de parets que configuren el rectangle de la plaça –una d’elles, porxada- són edificis de dues plantes, no idèntics però prou semblants per mantenir l’equilibri visual, que acullen diversos cafès estil fin de siècle, un hotel de luxe, un banc, un quiosc, botigues i una multinacional de l’hamburguesa. Res no desentona en aquesta plaça que, com no, rep un mercat cada dissabte i altres manifestacions ciutadanes, quan s’escau.
Des del centre geogràfic d’aquest espai urbà, a manera de rosa dels vents, una tradicional creu occitana incrustada al terra, guarnida amb un signe zodiacal a cadascun del seus dotze vèrtexs, convida el vianant a endinsar-se en la ciutat: si aneu cap a l’imponent riu Garona o cap a la catedral de Saint Sernin, travessareu el que queda del tramat medieval; si opteu per anar cap al canal del Midi –prodigi d’enginyeria que ja sota el regnat de Lluís XIV va comunicar comercialment el Mediterrani i l’Atlàntic- travessareu els grans bulevards burgesos oberts el segle XIX amb París com a referent; també podeu penetrar al “Capitolium” i visitar-lo parcialment per dins i descobrir que darrera amaga una torre de l’homenatge, record de la muralla enderrocada. Però si els dubtes us assalten i no sabeu cap a on tirar, deixeu-ho en mans dels astres i escolliu la ruta més propera al vostre signe astrològic.
22/10/07, reescrit el 11/11/15