Quan la Maggie, amb 17 anys, va veure per primer cop “Vacances a Roma” en un cinema del centre de Dublín, es va jurar que algun dia visitaria la capital italiana i, com la princesa en missió consolar que interpretava l'Audrey Hepburn, envalentida per l'alegria de viure de la gent del sud d'Europa, potser hi tindria una història d'amor, fugaç però inoblidable, amb un galant tan ben plantat com el Gregory Peck. Però els seus somnis de princesa es transformarien en una realitat molt més prosaica i injusta: tota la seva carrera diplomàtica es limitaria a treballar de secretària administrativa a la cervesera insígnia del país, la Guinness, i la seva relació amb els viatges no aniria més enllà de casar-se amb en Michael Dolan, un transportista borratxo que li donaria tres fills i incomptables pallisses inconfessables. Hauria d'esperar 35 anys perquè l'empresa la prejubilés, els nois fessin la seva vida i la cirrosi s'endugués el marit a la tomba. Per fi, després del dol preceptiu per a tota bona catòlica, s'havia pogut aventurar a fer el seu primer viatge sola a l'estranger, assessorada per la seva amiga Debbie, experta en escapades de baix cost. El destí el tenia triat de feia temps; la data de tornada, l'havia deixat oberta.
Arribada de nit, directament en taxi des de Fiumicino, no va ser fins l'endemà que la Maggie va confiar el seu rumb al que la ciutat eterna li podia oferir. Així, Lonely Planet en mà, va sortir de bon matí del modest hotel on s'allotjava, proper a l'estació Termini, amb l'objectiu de passar tot aquell 2 de novembre passejant pels carrers de Roma, amb ganes de devorar literalment aquella ciutat lluminosa i calorosa per l'època de l'any, tan oposada al seu apagat Dublín, i que tan sols coneixia per comèdies romàntiques i drames èpics.
L'ambient a quarts de nou pels voltants de l'estació central romana la va fer posar en alerta: gent d'ètnies diverses, sense ocupació ni rumb concret, observava els passants i, amb especial insistència, els turistes i les seves bosses; altres personatges pintorescos s'oferien com a taxistes o informadors, tot i la presència dels carabinieri a uns metres de distància. Va sentir un calfred malgrat la bona temperatura i va considerar la idea d'agafar el metro per anar fins al Coliseu, la seva primera parada, mentre reflexionava que la crisi econòmica i les seves desigualtats es feien més evidents com més turística era una ciutat. A l'entrada del ferrocarril metropolità va constatar que ben poca gent pagava el bitllet i aquest comportament, tan poc “de l'Europa del nord”, la va atemorir de nou, per la qual cosa va optar per enfilar la Via Cavour fins arribar, a peu, al mític monument. La quasi mitja hora que la separava de la ruïna va passar-la de sobresalt en sobresalt, a causa d'un trànsit caòtic, incívic i sorollós com mai l'havia vist abans, i esquivant pidolaires insistents i invasius. Sentia com si ja no viatgés sola i que fos la injustícia social en persona qui l'acompanyava en la seva ruta quan, de sobte, la visió de l'amfiteatre va afegir-hi un grau més de malestar. La Maggie es va adonar per primer cop en sa vida del que havia estat realment aquell munt de pedra mastodòntic: un temple en honor de la mort, la tortura i la barbàrie, que ara servia per omplir les arques municipals i nacionals gràcies a la curiositat morbosa de turistes com ella.
Descartat el Coliseu, va travessar els fòrums d'August i Trajà, mentre li venien a la ment imatges de l'implacable imperialisme romà i, per associació d'idees, revivia les empremtes de l'imperialisme que com a irlandesa l'havia afectat de més a prop: el britànic. Al punt del migdia, però, havia canviat de país sense adonar-se i era a la Ciutat del Vaticà, una absurditat política concebuda pel feixista Mussolini -segons havia llegit a la guia- per aconseguir el reconeixement de l'església catòlica a canvi de perpeturar-ne els privilegis. La mateixa església que, en nom de la fe, havia controlat i reprimit la societat irlandesa i, de retruc, l'havia lligada de per vida a un maltractador com el seu difunt marit. Els milers de persones congregats a la plaça més cèlebre del món la van empènyer quasi contra la seva voluntat a entrar al temple, on va romandre el mínim necessari per adonar-se, sense ser economista ni sociòloga, que aquell era el país més ric del món, el més misògin, però sobretot el més injust.
S'havia equivocat venint a Roma, ciutat on la història fereix sense treva?, va qüestionar-se la Maggie. El món antic era l'encarnació de l'abús de l'home sobre l'home, i encara més sobre la dona. Necessitava una alenada de modernitat que la reconfortés, que la portés a una realitat més justa i, ja que el cine l'havia duta en aquella ciutat, va confiar en el setè art perquè l'hi tragués: va armar-se de valor i, a la tarda, va pujar en un autobús que la va dur als estudis de Cinecittà. El resultat no va ser millor: en assabentar-se que els estudis eren obra de la dictadura per fomentar el patriotisme va pensar en els excessos nacionalistes dels primers anys de sobirania del seu país i va sentir un fàstic profund. L'exposició permanent que proposaven els estudis als visitants li va deixar mal gust de boca, sobretot quan va veure que els nord-americans van utilitzar les instal·lacions i el talent dels italians per estalviar-se costos de producció. El mite de “Vacances a Roma”, fruit d'aquella època, va caure del pedestal, i amb ell es van esmicolar les imatges d'Audrey Hepburn i Gregory Peck. No la va ajudar gens adonar-se que el cinema italià actualment era una pàl·lida ombra del que havia estat dècades enrere, mancat de suports institucionals i de l'interès d'un públic conformat a consumir teleporqueria.
La Maggie va decidir aprofitar la mediterranitat de Roma per, almenys, poder respirar amb l'horitzó d'un mar com mai veuria a Irlanda. Vençuda la reticència al metro, va utilitzar-lo per arribar a fins a l'estació de tren de Porta San Paolo i, des d'allà, fer cap a Òstia a veure-hi la posta de sol. Sense turistes, només romans absorts en la seva quotidianitat, va fer un trajecte per la sòrdida perifèria romana que la va dur a una decadent ciutat balneària. Buscant la proximitat del mar es va afegir a un grup de gent que no semblava anar a visitar cap atracció turística en concret sinó que s'encaminaven a gaudir del paisatge marítim al capvespre. Tots junts, en una mena de processó improvisada, van arribar fins a un parc vora un estany. Al voltant d'una estàtua que evocava la forma d'una gavina hi havia congregada una multitud que havia dipositat espelmes i flors al seu voltant. Sense entendre de què anava tot allò va sentir-se contagiada per l'emoció. Va voler compartir més que el sentiment i, disculpant-se per no parlar italià, va adreçar-se a un desconegut que era al seu costat: “Què significa aquesta concentració? No comprenc res, sóc irlandesa, però és el més bonic que he vist des que he arribat a Roma”. L'home, va respondre-li en un anglès perfecte: “Estem homenatjant Pier Paolo Pasolini. Fa 40 anys que tal dia com avui el van assassinar en aquest indret”.
Ella va admetre la seva ignorància sobre Pasolini davant el desconegut qui, amb un punt d'orgull, li va descriure el personatge: “Era un poeta i cineasta, d'esquerres i homosexual, però, per damunt de tot, era un lliurepensador. Va ser una gran pèrdua per a Itàlia, però feia nosa a molts poderosos i mai s'han aclarit les circumstàncies de la seva mort. Era molt contradictori, també, però això li ho perdonem perquè deia grans veritats incòmodes. Per això som avui aquí”.
“Per fi un acte espontani de reacció la injustícia”, va pensar la Maggie, que sense adonar-se havia recuperat la bona disposició emocional que la llarga passejada per la ciutat li havia anat arravatant. L'home, la seixantena passada i amb aspecte intel·lectual, no s'assemblava gens a Gregory Peck, però la Maggie no s'ho va pensar dues vegades i va convidar-lo a prendre un cafè a canvi que li parlés de Pasolini i li expliqués com es podia sobreviure en una ciutat amb tanta memòria com aquella, una ciutat tan eterna com la mateixa injustícia.
Novembre de 2015.