Mai hi havia hagut tants parroquians ni tanta expectació a l'Olimpo, la granja del tiet Cisco on jo ajudava després del cole, com en aquella nit de Nadal, minuts abans que es donés a conèixer el resultat del concurs. Just quan el meu oncle demanava un voluntari que llegís el veredicte, va entrar al local el petit Manzanita obrint-se pas a empentes i crits, acompanyat de la seva germaneta Mati i escortat pel germà gran. Ningú va posar pegues a què el xaval llegís el resultat, però quan el va tenir a les mans es va quedar sense paraules i les llàgrimes li van omplir els ulls.
Qui no estava gens entusiasmat era el senyor Pinadell, que no parava de difamar el meu oncle i fins i tot li va copiar la idea, però com que era un garrepa va omplir la seva botella amb monedes de dos rals i els clients li van girar l’esquena, tot al contrari del que li passava al tiet Cisco, que no parava de rebre’n de nous. Dos d'aquests “nous clients”, tot i que mai consumien res, eren el Manzanita i la seva germana Mati, dos gitanets escanyolits, prims i mal vestits que ningú coneixia al barri perquè, segons van explicar un dia, vivien a les barraques que encara quedaven a Montjuïc, més amunt del camp de futbol. El Manzanita mostrava cap a la Mati una actitud entre protectora i de milhomes, i mantenia que el premi havia de ser seu per fer-li arreglar les dents a sa germana, que volia ser presentadora de tele. Va dir al meu tiet que simplement “comptaria” les monedes de la botella, que li havien dit que ell tenia un do per veure certes coses, perquè quan van néixer el van donar per mort. I pels diners de l’aposta, no calia es preocupés perquè el seu germà, que tocava rumbes als casaments dels paios, li proporcionaria els cinc duros necessaris. I va complir la seva paraula.
La il·lusió i la determinació del Manzanita, que cada dia anava a “comptar” les monedes a l'Olimpo, barrejades amb la història familiar del xaval, van commoure el Moro, tant que fins va arribar a pagar-li més d’un berenar. Però quan el Manzanita, tres dies abans del termini, va apostar que a la botella de Rondel hi havia exactament 8.632 pessetes, el Moro, que era un tendre, es va plantar i va declarar que no volia ser present quan se’n desvelés el resultat perquè no seria capaç de suportar la cara de desil·lusió del nano.
Però el Moro es va repensar, va ser-hi. I no només va ajudar-nos a preparar el local per a l’esdeveniment sinó que va ser precisament ell qui va arrencar de les mans d'un emmudit Manzanita el resultat de l’aposta per llegir-lo a la concurrència. En veure’l, però, també es va quedar bocabadat. La gent es va esvalotar i, entre crits d’ordre i amenaces del germà gran, el full va anar a parar a les meves mans i, inconscientment, vaig llegir-ne el contingut: 8.632 pessetes! Vaig preguntar a la Mati com s’ho havia fet per endevinar-ho, però com a única resposta em va dir: «Comptant». I va afegir que havia resat una mica, també. A més, va recordar-me que, quan son germà va néixer, el van donar per mort.
Tot i que, anys més tard, el Manzanita i la seva família van anar-se’n de la ciutat, la seva llegenda encara es recorda i, fins la seva mort, el tiet Cisco l’explicava a la parròquia del barri. El Moro va fer-ne un relat i va intentar, sense èxit, que li publiquessin en diverses revistes. El director d'una d’elles va arribar a dir-li que, com que la noia finalment no va acabar sent presentadora de tele, una història així no li haurien publicat ni a Truman Capote.
Basat en "Jug of Silver", de Truman Capote.
Novembre de 2015.