Els havia anat a espiar tantes vegades, però en aquella ocasió, la darrera en què es van trobar, crec que ella em va veure. Però tot va anar tan de pressa que potser li va quedar el dubte de si havia vist algú o tan sols ho havia imaginat. Era ben ximple, aquella noia, ara que hi penso, amb el seu nom ridícul –Crisantema- que em torna avui a la memòria amb la flaire de les flors que acompanyen una carta de comiat de la qual sóc destinatari.
L'Àngel va començar-hi a sortir tot d'una, després que ens la trobéssim passejant pel centre un dijous, perquè era minyona, òbviament. Aquell xicot que ja no recordo com es deia, l'Àngel i jo mateix estàvem fent el servei i teníem la tarda lliure. De tots tres, l'Àngel era el més ben plantat i ella s'hi va fixar de seguida, es notava que perdia el món de vista per un galifardeu uniformat. I no li ho retrec, perquè jo també l'hi perdia, sense atrevir-me a admetre-ho. Per això vaig fer-me el milhomes i vaig demanar-li un bitllet de tramvia, mentre me'n burlava amb l'altre soldat de nom oblidat. L'Àngel, retret de mena, va quedar-se al marge de les bromes i, quan nosaltres ja en vam tenir prou i vam prosseguir el nostre camí, va aprofitar per demanar-li per sortir.
Quanta ràbia que vaig callar quan va explicar a la caserna, fent-se el gallet, que a l'endemà ja tenia una cita amb la noia amb nom de flor! I mig gelós mig encuriosit per veure què feia un soldat de veres amb una minyona predisposada, vaig seguir-lo de lluny fins on havia quedat amb ella i em vaig aventurar per no deixar-los de petja quan van començar a passejar sense rumb. Resguardat per la foscor del capvespre vaig observar-los com es van aturar i, arrambats a una paret per damunt de la qual s’abocaven unes branques de mimosa, menjaven alguna cosa que la noia havia preparat. En la seva primera cita, l'Àngel i la Crisantema van prescindir de les paraules, però també de tota demostració de passió. Tanmateix, uns marrecs van burlar-se d'ells, i vaig aprofitar el xivarri per anar-me'n al quarter amb una estranya sensació de reconfort.
A la caserna, l'Àngel es feia l'enigmàtic amb els resultats de les seves cites anodines, i tot i que no van sortir gaires cops més, jo sempre els anava a espiar, em conformava amb veure'ls sense sentir-los, perquè fins i tot des de la distància podia percebre com ell s'hi sentia a disgust, com s’esforçava a representar un paper que no li esqueia.
La seva última trobada va ser precisament quan la Crisantema potser em va veure. Però amb la perspectiva dels anys, ara penso que potser va ser l'Àngel qui em va veure i es va avergonyir d'ella. O d'ell mateix per ser diferent, per ser com jo i descobrir-ho en aquell moment. Mai li he preguntat per què l'havia deixada sobtadament, com tampoc li he confessat mai que els havia seguit. Saber-ho, ¿què hauria pogut aportar a la nostra convivència, especialment ara que ja s'ha acabat?
Inspirat per "Aquella paret, aquella mimosa", de Mercè Rodoreda.
Juny de 2016.