Un mal de cap com el que no havies sentit mai et retorna a la consciència. Després, arriba el fred i amb ell, la certesa que estàs nu. Quan intentes abraçar-te per recuperar escalfor, t'adones que tens les mans lligades a l'esquena i t'estranyes de no haver-te fixat abans en la penombra que t'envolta. Ignores on dimonis ets i com hi has arribat, i aquesta incertesa et fa por, una por densa, que només es dilueix lleument quan t'alces d'un bot i comproves que tens mobilitat a les extremitats inferiors. Però no arribes a assossegar-te i el teu panteix s'accelera.
Empasses saliva, que té regust de sang, mentre els ulls se't van acostumant a l'entorn i ja perceps una certa claror. Fas petites passes, tímides, i busques desorientat en aquell espai ignot les tres dimensions que et permetin fugir. Amb el moviment el mal de cap et torna, persistent. Et preguntes si és ressaca, però ho descartes perquè saps que ets un bevedor experimentat, l'ànima de les festes, t'han dit sempre. Et demanes què vas fer ahir, però encara ets incapaç de recordar res més enllà de qui ets. T'asseus a terra, a pensar, i la palla i la sorra se't claven al cul i les cuixes. Et cagues en tot, en particular en els fills de puta que t'han posat en aquest mal pas. T'han robat, està clar, si no què collons fas en pilotes en aquesta quadra pudent, perquè ara ja has recuperant la flaire i l'olor de bestiar et resulta inconfusible.
Segur que t'han estabornit, perquè no t'hauries deixat plomar així com així. Ells també es deuen haver endut la seva part, cabrons de merda. El pitjor és aquest maldecap, com si duguessis dos claus incrustats al front. Donaries el que fos per poder-te dur les mans als dos focus de dolor, però foragites la idea perquè saps que el primer és trobar la sortida. Crides. I tornes a cridar. Fins l'afonia. La cremor de la gola et fa quasi oblidar les fiblades del cap. Tot i així, implores somicant que t'ajudi algú.
Com si la tecnologia que veneres hagués escoltat les teves súpliques, perceps el zumzeig i les pampallugues d'un smartphone. T'hi llences mig arrossegant-te i et desesperes perquè amb les mans lligades saps que no podràs respondre. La trucada s'atura. Intentes activar el giny amb els dits del peu. Després de molts intents, te'n surts, però et falta la destresa per poder compondre un número. Es el teu aparell, tard o d'hora algú et tornarà a trucar, quan els teus s'adonin que no tornes a casa. Amb aquesta confiança t'hi asseus a prop.
Poc a poc, et vénen imatges inconnexes de gresca, alcohol, gentada. Recordes en un flaix que ahir eres a les festes del poble, ben mamat i fumat, amb ganes d'acció, impacient per participar al correbou, què carai, que a la comarca sense toros no hi ha sarau. També et vénen al cap les escenes de la discussió acalorada que vas tenir amb aquells activistes rastaflautes, guarnits amb els seus pírcings i tatuatges merdosos, que et buscaven les pessigolles amb el discurset dels “drets dels animals”, amb el mantra que cal ser empàtic i compassiu, perquè són éssers vius i no coses. Però tu tens claríssim quin és el lloc de les bèsties. Al cap i a la fi, aquells banyuts són uns bitxos tan ximples que no serveixen per res més que menjar-se'ls a la brasa, i per què no, divertir-s'hi per festes com s'ha fet tota la vida.
Per treure't del cap el record d'aquella colla de flipats que t'ha tornat a posar de mala llet intentes visualitzar qui més rondava per la festa i aleshores aconsegueixes recordar aquella noia, que estava boníssima -llàstima dels tatuatges, quina mania- que d'entrada semblava que conegués els antisistema, perquè va començar amb la mateixa cantarella animalista. Però tu, que te la volies fer, vas saber aturar-la i canviar el que prometia ser un míting per uns quants cubates, alguna pastilla, una bona magrejada i un clau a les quadres. Sí, a les quadres, que és on s'estronquen els teus records.
Et torna a sonar el mòbil, i aquest cop te’n surts a contestar amb els dits del peu. Brames, afònic, preguntant qui és, insultant, renegant, suplicant. No contesta ningú. Pengen. I en uns segons t'arriba un WhatsApp que t’afanyes a obrir. La foto que duu adjunta et retorna la teva pròpia imatge, col·locat, sense sentit, i amb uns tatuatges en forma de banyes que et guarneixen el front espurnejat de sang. Abans que no puguis reaccionar, s’obren les portes de les quadres i, mig encegat per l’impacte de la llum, sents veus familiars, les dels teus col·legues de marxa. Però no denoten preocupació per la foto que intueixes que també han rebut, no són empàtics ni compassius, al contrari, es parteixen de riure perquè per a ells continua la gresca d'ahir, augmentada amb l'al·licient de la teva inesperada humiliació. I entre crits de “cornut, cornut”, t’adones que, en aquella festa, ara que s'han acabat els bous, l’objecte de la diversió ets tu.
Juny de 2016.