Tothom que hagi visitat Torí ha vist el Museo Nazionale del Cinema sense ser-ne conscient. Des de qualsevol punt de la capital del Piemont és perfectament identificable una cúpula quadrada coronada amb una agulla, situada al bell mig del centre històric: és la Mole Antonelliana.
Aquest símbol arquitectònic torinès va ser construït al darrer terç del segle XIX per allotjar-hi una sinagoga i, posteriorment, va passar a titularitat municipal per fer-ne un monument a la Unitat d'Itàlia. Des de l'any 2000 ha esdevingut un monument al cinema, ja que n'allotja el museu nacional, creat als anys 50 del segle XX i que ha anat canviant de seu fins trobar en l'espectacular Mole Antonelliana el marc perfecte per acollir un fons d'una riquesa patrimonial única.
Per què Tori, us preguntareu? Doncs perquè molt abans que Roma esdevingués el centre neuràlgic de la producció cinematogràfica italiana, arran de la construcció de Cinecittà pel règim feixista el 1937, els orígens i primera indústria del setè art tenen com a seu la capital piemontesa. Un bon recurs per conèixer aquell període és el breu llibre Storia del cinema italiano (Mario Verdone, 1995). Els aficionats a les superproduccions d'època heu de saber que el pèplum va néixer a Torí a l'època del cine mut i que el film Cabiria n'és l'exemple paradigmàtic. Per això, una reconstrucció a mida real de part del decorat d'aquella pel·lícula és ben visible a la planta baixa del museu i dona una idea del nivell de sofisticació de les produccions torineses de fa cent anys.
Aprofitant l'arquitectura de l'edifici, el Museo Nazionale del Cinema proposa un recorregut en forma d'espiral ascendent, on hi ha disposats elements de la seva extraordinària col·lecció, per narrar la història del cinema des dels orígens fins a l'actualitat. Evidentment, el cinema italià n'és el protagonista principal, però no únic: començant pel precinema -amb un fons que recorda el del Museu del Cinema de Girona, el visitant coneixerà els diferents gèneres cinematogràfics, aprendrà les interioritats dels diversos oficis de la indústria, i assistirà a una extensa exposició de cartells i fotografies.
Sets, decorats i instal·lacions museogràfiques suggeridores, amb recursos audiovisuals ben utilitzats, acompanyen un viatge que finalitza -si no es té por a l'altura- al mirador de la cúpula, al qual s'accedeix per un ascensor de vidre: la ciutat és als vostres peus i, en un dia clar, els Alps nevats, a l'horitzó. I si voleu completar l'experiència, redescobriu l'injustament oblidada Dopo mezzanotte, una peculiar història d'amor al cinema i a l'edifici que acull aquest museu de visita obligatòria.
Agost de 2016.