París ha estat escenari d'algunes seqüències d'acció memorables de la saga James Bond. No és estrany, doncs, que "James Bond 007. L'exposition", organitzada per la productora dels films de 007, EON Productions, i el Barbican Centre, hagi acabat fent una llarga estada a la capital francesa, concretament a la Grande Halle de la Villette. Amb més de 500 objectes originals de la sèrie —des dels emblemàtics Aston Martin fins als vestits més glamurosos de l'espia, dels seus enemics i, sobretot, de les seves "conquestes", passant pels gadgets més inversemblants—, aquesta espectacular mostra és una manera molt oportuna de celebrar el primer Bond cinematogràfic, Agent 007 contra el Dr. No (1962) i el naixement d'una icona de la cultura pop, però també de rememorar el meu vincle amb un mite que m'ha acompanyat des de la infantesa.
La meva relació amb James Bond a la gran pantalla ha estat un viatge que ha oscil·lat entre la fascinació inicial del nen/adolescent i la mirada crítica del cinèfil adult, i hauria estat molt preocupant psicològicament que, del 1973 fins a l'actualitat, la meva visió del personatge i dels films que ha protagonitzat no hagués canviat. Per edat, òbviament, vaig entrar en l'univers cinematogràfic de 007 durant l'etapa de Roger Moore i he d'admetre que, per a un infant dels setanta i un adolescent dels vuitanta, cada nou film de l'agent secret era un autèntic esdeveniment familiar, un dels pocs cops que la família al complet —pare, mare i germà— anàvem plegats al cinema. Aquelles sessions tenien un aire de ritual, d'escapada col·lectiva a un món de glamur i aventura que contrastava amb la quotidianitat d'una família de classe mitjana baixa del Poble Sec, i aquest record no l'ha d'entelar cap mirada crítica posterior.
Però en aquest punt de l'article som encara a principis dels 80, jo tinc 15 anys i la meva fascinació per l'univers bondià va més enllà de l'entrega de les noves aventures, que s'estrenava regularment cada dos anys. Un dels primers llibres en anglès que em vaig comprar fora de l'àmbit escolar va ser The James Bond Films, de Steven Jay Rubin, que s'aturava a Només per als teus ulls (1981), però que em va permetre descobrir els films de l'etapa Sean Connery. Aquesta obra, juntament amb l'opinió taxativa de mon pare, que afirmava que els films de Connery eren infinitament millors que els de Moore -i ma mare afegia que, a més, era molt més guapo-, em va empènyer a interessar-me pels títols previs al meu naixement. I un apunt més per al meu anecdotari personal: el primer Bond interpretat per l'actor escocès que vaig veure en pantalla gran va ser Des de Rússia amb amor (1963), un film que també va ser el primer que veia doblat en francès i en un cinema de París, durant el meu primer viatge a la capital francesa, un ja llunyà 1986. Més iniciàtic, impossible.
Mon pare tenia raó (i ma mare també): l'elegància i masculinitat de Connery i el seu estil genuïnament sixties no només em van captivar profundament sinó que em van evidenciar les diferències abismals amb l'època Moore que, entre altres coses, descafeïnaven un personatge, recordem-ho, amb llicència per matar, i el feien menys creïble. I estic segur que no soc l'únic que ho veu així, ja que l'època Daniel Craig, en la seva cerca de seriositat i refundació del personatge, connecta amb el cànon ineludible que va establir Connery. Amb això no vull dir que tots els títols protagonitzats per l'escocès fossin bons; de fet, Diamants per a l'eternitat (1971), amb una estètica ja plenament setantera, no la suporto per dolenta i per vergonyosament homòfoba.
I què dir del "bolet" George Lazenby? Amb la perspectiva dels anys, Al servei secret de Sa Majestat (1969), que només he tingut l'oportunitat de veure, ja d'adult, en DVD, s'ha erigit com una fita notable de la saga per la seva audàcia metacinematogràfica i per les molt bones escenes d'acció. Injustament infravalorada en el seu moment, en base a una suposada falta de carisma del protagonista, és el primer film en què Bond es pren seriosament una dona, s'hi casa i enviuda. I aquest detall, tan poc habitual en l'hedonisme del personatge, li aporta una dimensió humana i tràgica que no retrobarem fins als Bonds del segle XXI.
Com ja es desprèn del que he anat desgranant, la meva crítica més inflexible es dirigeix a l'etapa de Roger Moore com a 007. Malgrat uns bons records inicials, la meva creixent exigència cinèfila va canviar-me la mirada cap aquells productes, que en essència no eren altra cosa que comèdies familiars d'acció, distretes però amb una profunditat argumental i de personatges que no distaven gaire de l'esperit de les aventures de Bud Spencer i Terence Hill, això sí, amb un pressupost i una resolució tècnica molt superiors. El sexisme, però, continuava sent-ne la marca de fàbrica que, amb un protagonista envellit, encara resultava més patètic. El retorn contra pronòstic de Connery per al remake no confessat d'Operació Tro (1965), no va millorar les coses i l'única gràcia d'aquest come back va ser que el 1983 hi va haver dos films de Bond, un dels quals amb el metacinematogràfic títol de Mai diguis mai més.
Timothy Dalton, en canvi, va ser una alenada d'aire fresc, i la seva primera intervenció, Alta tensió (1987), prometia retornar la saga a un to més fosc i realista, amb un Bond més conflictiu i menys amable, molt més coherent amb el perfil de l'assassí a sou que és en realitat un agent secret. Llàstima que els productors no confiessin prou en un actor tan sòlid com el shakespearià Dalton. Massa classe, potser?
La reducció del sexisme de la sèrie va començar durant l'època de Pierce Brosnan, sobretot amb el canvi de gènere d'M, cap de l'agent, interpretada des d'aleshores per la sempre magistral Judi Dench. I tot i que l'actor gal·lès ha estat un Bond correcte i ben acceptat pel públic, mai me l'he acabat de creure en el paper.
Però si hi ha una època que ha estat clau per a la meva reconnexió amb Bond, aquesta és indubtablement la de Daniel Craig. Ell ha sabut insuflar a l'agent secret una seriositat i una gravetat que connecten directament amb l'espai més dur i introspectiu de Connery. Però la seva aportació -i dels guionistes i realitzadors- ha anat més enllà de la mera mimesi. Els films de l'època Craig evidencien clarament les influències de sagues contemporànies com la de Bourne o Missió: Impossible, adoptant un to més cru, amb coreografies de lluita més extremes i una trama que busca una major profunditat narrativa. La relectura de la saga durant el seu "servei" ha permès, tant com ha estat possible, desprendre's no només del sexisme inherent a molts dels films precedents, sinó aportar ambigüitat moral al personatge. Bond continua sent un assassí i seductor, però les "noies Bond" han guanyat en protagonisme, complexitat i, sobretot, en igualtat respecte a 007. Aquesta redefinició ha permès que la saga, sense perdre la seva essència, pugui dialogar millor amb el segle XXI, fent que fins i tot els més crítics amb els defectes d'una època superada (tant de bo) puguem tornar a gaudir-ne amb una mirada renovada. Que quedi escrit: Craig és el meu Bond definitiu i Casino Royal (2006) i Skyfall (2012), dues obres mestres del cine d'acció.
James Bond parla en català
No em refereixo als doblatges que, amb els anys, TV3 ha fet de la pràctica totalitat dels films de la saga, incloent-hi els més recents. El més britànic de tots els agents parla català des de fa moltes dècades i, com tantes coses a la vida, vaig descobrir-ho per casualitat. A mitjans dels anys vuitanta, quan ja havia vist unes quantes pel·lícules de Bond, els orígens literaris del personatge se'm van revelar amb la troballa, en una llibreria de vell, de quasi totes les novel·les d'Ian Fleming, publicades en català a mitjan anys seixanta per l'extinta editorial Aymà. Fleming les havia escrit als anys 50, però la seva traducció i edició en la nostra llengua va arribar arran de l'èxit fulminant dels primers films de Connery. Aquells volums, pura novel·la d'intriga de consum típica de la Guerra Freda, res tenien a veure amb el festival d'acció dels films de Roger Moore, però sí una mica més amb els primers de Sean Connery. Els recordo com a lectures molt entretingudes i com a constatació que, enmig de la grisor del franquisme, hi havia editors prou valents i conscients de la necessitat d'una cultura pop en català.
Més enllà del servei a Sa Majestat
L'honor d'acomplir missions perilloses per al país que, de retruc, acabaven salvant el món; els "bonus" en forma de sexe i luxe; l'adrenalina de les persecucions impossibles; la fatxenderia dels gadgets inversemblants; el recurrent martini sec agitat, no remenat (o era al revés?)... Tot això mai m'ha interessat gaire. El que sí he envejat sempre a 007 han estat els seus viatges. Fos quina fos l'excusa argumental que el portés a desplaçar-se, a cada film apareixen localitzacions de somni, exòtiques o no, i ciutats, llunyanes o properes, sempre interessants, que l'abocaven al contacte amb cultures i llengües diferents -que per suposat l'agent coneixia perfectament-. M'hauria agradat, de fet, dedicar-hi algun article en aquest blog, però Jaume Palau se m'ha avançat amb el seu original llibre Licencia para viajar (2015), i encara que sempre podria fer-ne la meva versió, amb els llocs on Bond i jo hem coincidit, l'espia britànic em guanyaria per golejada.
Però hi ha quatre elements més de la sèrie que, independentment de l'actor de torn que hagi pronunciat allò de "Bond, James Bond", considero que en són l'essència i el toc distintiu, juntament amb l'esmentat "turisme de missió": en primer lloc, el genèric inicial amb la icònica música de Monty Norman, unes notes tan evocadores com les de Missió: Impossible; acte seguit, els títols de crèdit, un prodigi de psicodèlia gràfica deutor, això sí, del gran Saul Bass; en tercer lloc, la cançó del film, testimoni de la música pop —bàsicament britànica, però no només— des del 1962 fins a l'actualitat; i per últim, els dolents de la funció, amb noms tan il·lustres com Gert Frobe, Telly Savalas, Cristopher Lee, Curd Jürgens, Jonathan Pryce, Mads Mikkelsen o Javier Bardem. Tota una tradició.
Bond ahir, avui i demà (?)
Sense comptar l'inabastable fenomen de Sherlock Holmes, la creació d'Ian Fleming es pot considerar la primera de la literatura de consum que ha generat una saga cinematogràfica amb la seva pròpia continuïtat i estil. Una influència que va més enllà de la pantalla i que ha originat infinitat d'imitacions més o menys afortunades (des de Matt Helm/Dean Martin fins a Derek Flint/James Coburn) i un gènere propi de paròdies -la millor, òbviament, Austin Powers- que, irònicament, subratllen encara més la singularitat de l'original.
Nota curiosa que, francòfil com soc, no podia passar per alt: James Bond no és el primer espia famós de la ficció contemporània. A finals dels anys 40, el francès Jean Bruce va crear OSS-117, un agent que també va fer carrera al cinema, i de fet, abans que Bond (des del 1957). Malauradament, no va tenir el ressò internacional del personatge de Fleming, i si avui el recordem és gràcies als films paròdics que ha protagonitzat Jean Dujardin ja al segle XXI.
He d'agrair a l'exposició de la Villette -excel·lent, per cert- que m'hagi provocat aquest exercici de memòria, de nostàlgia i, alhora, de relectura. Bond, ja sigui a través de les pàgines de Fleming o de la gran pantalla, ha estat un mirall en el qual s'han reflectit i, de vegades, deformat, els somnis i les pors de diverses generacions de la societat capitalista occidental. La seva permanència no és casualitat; resideix en la seva sorprenent capacitat de reinventar-se, de dialogar amb els gustos del seu temps sense renunciar del tot a una essència marcada per l'estil i on l'espionatge és el que menys importa. Tanmateix, tot i les grans actualitzacions de l'època Craig, que han dotat el personatge d'una profunditat abans inèdita, em costa imaginar quina nova capa significativa se li podria afegir d'ara endavant. Potser el millor, per garantir-ne la pervivència com a icona cultural, seria matar-lo i passar el testimoni, obrint la porta a una reencarnació total o a una nova figura que, sota el mateix codi, pugui reinventar el concepte i, si pot ser, begui menys alcohol.
Agost de 2016.