Ganes de cultura

Tinc entre les meves mans el nou volum del recull de relats breus 13 à table  que, malgrat l'estat de salut del món, ha arribat puntual a la seva cita nadalenca amb els lectors francesos, i gràcies a la Llibreria Jaimes , també amb els francòfils catalans.      Per als nostres veïns del nord, l'expressió 13 à table  és sinònim de mala sort i té el seu origen en el nombre de comensals del Sant sopar. Un nom, doncs, ben irònic per a una iniciativa solidària que conjura l'infortuni gràcies a l'ONG  Les Restos du Coeur i l'editorial de butxaca Pocket , que des del 2013, destinen els ingressos de la venda d'una antologia de contes, editada per a l'ocasió, a l'alimentació dels més necessitats.   Bombardejats com estem d'interpel·lacions solidàries durant els dies previs a les festes nadalenques, la idea de recaptar fons mitjançant la venda de llibres és, com a mínim, original. Però també efectiva: amb un preu de 5 €, cada edició del recull de contes super...

Fa uns mesos escrivia sobre pel·lícules que han tingut una segona -i saludable- vida com a espectacles teatrals. Hi afegeixo ara uns quants títols que, a diferència de l'anterior publicació, són obres vistes per primer cop "en diferit", és a dir, enregistrades als teatres on es representaven. Tot i la gran qualitat de realització de les gravacions de què us parlaré, algunes de les quals he vist en pantalla de cine, el sentiment final és que el teatre no es gaudeix plenament si no és en viu.  An American in Paris (2020) Gene Kelly era un ballarí únic i les coreografies d' Un americà a París , irrepetibles. Per això, el coreògraf Christopher Wheeldon la va encertar de ple quan va decidir no calcar el mític film de Vincente Minelli sinó reinterpretar-lo però mantenint-ne intacte l'esperit: substitució de cançons per altres també de Gershwin, modificacions al guió original i, sobretot, noves i solvents coreografies. Aquest multipremiat musical va fer honor al seu nom:...

Sempre és un luxe visitar les exposicions produïdes per la Cinémathèque Française , i encara més que ens les portin a Barcelona, com ha fet el CaixaForum amb " Vampirs. L'evolució del mite ". Inaugurada molt convenientment per Halloweeen, aquesta panoràmica sobre el més conegut dels no morts, des dels seus orígens llegendaris fins a la seva instal·lació en la cultura popular, i molt especialment en el cinema, us captivarà.  . El 7è art es va fixar aviat en el depredador de sang immortalitzat per l'irlandès Bram Stoker a la seva novel·la més cèlebre, Dràcula (1897), inspirada per un personatge històric i per diverses llegendes d'Europa de l'Est. Per poc cinèfils que sigueu, segur que teniu gravada a la ment la imatge del repulsiu Nosferatu creada pel director F. W. Murnau el 1922, que anys més tard replicaria un altre realitzador alemany, Werner Herzog, amb Klaus Kinski de protagonista. Tanmateix, si aquest vampir ha esdevingut immortal ha estat gràcies a Bela...

França és el país més cinèfil dels que conec. Deixant de banda el mundialment conegut Festival de Cannes, a tot l'Hexàgon i al llarg de l'any es pot gaudir de desenes i desenes de festivals amb temàtiques, dimensions i públics ben diferents. Aquí us en parlaré de tres que he tingut la sort de gaudir en els darrers anys. Festival Confrontation (Perpinyà) Començo pel que geogràficament ens és més proper, si bé culturalment ens resulta tan llunyà com si tingués lloc a Dunkerque. Organitzat per l' Institut Jean Vigo -cineclub fundat el 1962 pel crític i acadèmic perpinyanès Marcel Oms, i institucionalitzat com a cinemateca regional el 2006- en res es nota que el Festival Confrontation es celebri des dels seus orígens (1965) a Perpinyà, ja que, malauradament, està fet des d'una òptica estatalista francesa, i encara que cada edició hagi estat dedicada a una temàtica diferent, mai ha posat el focus en Catalunya ni en el seu cinema. Cert és que, en aquests 55 anys de vida, l...

Sempre he admirat la capacitat de transformar una obra artística d'un gènere a un altre i que el resultat sigui un producte amb entitat pròpia, genuí. S'acostuma a pensar en el cinema com un art "vampir" que recorre sovint a aquesta pràctica, però l'altre art performatiu per excel·lència, el teatre, també troba de vegades la inspiració en les formes literàries narratives. Dedicaré unes línies a fer un repàs, per ordre alfabètic, a unes quantes peces teatrals que tenen el seu origen en relats o novel·les que he llegit i que m'han deixat una impressió immillorable quan les he vist representades dalt d'un escenari. Com a bon cinèfil, tampoc no m'oblidaré de fer referència a les adaptacions a la pantalla, en cas que s'hagin realitzat.  >Cosmètica de l'enemic (Sala Muntaner, 2013)   La belga Amélie Nothomb és una de les autores més apreciades de les lletres francòfones i una de les meves escriptores de referència. El seu gènere habitual és la nov...