Sempre he admirat la capacitat de transformar una obra artística d'un gènere a un altre i que el resultat sigui un producte amb entitat pròpia, genuí. S'acostuma a pensar en el cinema com un art "vampir" que recorre sovint a aquesta pràctica, però l'altre art performatiu per excel·lència, el teatre, també troba de vegades la inspiració en les formes literàries narratives. Dedicaré unes línies a fer un repàs, per ordre alfabètic, a unes quantes peces teatrals que tenen el seu origen en relats o novel·les que he llegit i que m'han deixat una impressió immillorable quan les he vist representades dalt d'un escenari. Com a bon cinèfil, tampoc no m'oblidaré de fer referència a les adaptacions a la pantalla, en cas que s'hagin realitzat.
>Cosmètica de l'enemic (Sala Muntaner, 2013)
La belga Amélie Nothomb és una de les autores més apreciades de les lletres francòfones i una de les meves escriptores de referència. El seu gènere habitual és la novel·la curta -la nouvelle, en francès- i molts dels seus títols serien fàcilment adaptables a l'escenari ja que se sustenten en diàlegs molt àgils i treballats, que per si mateixos fan avançar trames que es mouen entre la faula i el realisme, amb grans dosis d'intriga i girs argumentals insòlits. Es precisament el cas de Cosmétique de l'ennemi (2001), la història d'un home confrontat a un desconegut del qual no es pot desempallegar i que, a mesura que avança el relat, descobrirem que el coneix massa bé. La versió teatral està molt ben adaptada per Pablo Ley i dirigida per Magda Puyo, amb uns excel·lents Lluís Soler i Xavier Ripoll, i considero que és molt superior a l'adaptació cinematogràfica que n'ha fet recentment Kike Maíllo, rodada en anglès amb el títol de A perfect Enemy, i que recorre a efectismes innecessaris.
>Jekyll & Hyde (Edinburgh Fringe Festival, 2019)
L'èxit planetari de The Phantom of the Opera va demostrar que el terror és una matèria primera magnífica per a un musical. Aquesta adaptació de la immortal novel·la breu de l'escocès Robert Louis Stevenson, The Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde (1886), va ser creada als Estats Units per Frank Wildhorn i Leslie Bricusse el 1997 i no va tenir tanta fortuna comercial com la producció d'Andrew Lloyd Webber, tot i que es tracta d'un bon espectacle, amb cançons molt intenses per al lluïment de tots als intèrprets, en particular per a l'actor principal en el seu complex doble paper d'un home que, gràcies a la ciència, s'allibera de tota moral. A Barcelona ens va arribar l'any 2000 un muntatge en castellà protagonitzada per Raphael... Però la que jo he vist és una adaptació minimalista, efectiva i molt ben interpretada, en el marc de l'Edinburgh Fringe Festival. I de les desenes de transposicions cinematogràfiques i televisives, em quedo amb El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde que va dirigir Rouben Mamoulian el 1931.
>Le chien (Festival Off d'Avinyó, 2019)
Eric-Emmanuel Schmitt és un altre dels meus autors francòfons de capçalera. Les seves creacions tenen sempre un component filosòfic i humanista acompanyat d'una enorme habilitat per atrapar el lector amb històries ben escrites i plantejaments originals. Aquest prolífic escriptor conrea amb excel·lència la novel·la, el relat breu i el teatre, i fins i tot s'ha atrevit amb la interpretació teatral i la realització cinematogràfica. Le chien és un relat breu que forma part del recull Les deux messieurs de Bruxelles (2012), del qual s'ha fet una brillant adaptació teatral que s'ha anat reposant al Festival OFF d'Avignon i a París. La història no pot ser més emotiva: un vell metge es suïcida després de la mort del seu gos; la seva filla, decidida a conèixer els motius profunds d'un acte tan radical, demana a un col·lega del pare que indagui en el seu passat, el qual desvetllarà unes dramàtiques experiències viscudes en un camp de concentració nazi. L'austera posada en escena se sustenta en un monòleg amb dues parts, que permet el lluïment dels dos actors protagonistes que broden la interpretació d'un text d'una gran potència dramàtica.
>Le portrait de Dorian Gray (Grenier de Toulouse - Théâtre L'Escale, Tournefeuille, 2018)
L'irlandès Oscar Wilde va ser un dels grans dramaturgs del segle XIX, però possiblement la seva obra més famosa sigui la novel·la breu El retrat de Dorian Gray (1890), que vaig llegir en català publicada per 3 i 4 Edicions. Sota la forma d'un relat de terror, s'amaga una lúcida metàfora al voltant de l'hedonisme, les passions humanes i les aparences socials. I com que la recerca de la joventut i la bellesa física eternes continua sent una obsessió del noste temps, la trama d'un home que es ven l'ànima per no envellir manté una envejable actualitat. Si hi afegim la brillantor del text de Wilde i el talent del director escènic Stéphane Batlle i de l'equip artístic de la companyia Grenier de Toulouse, era impossible que el resultat final no fos un espectacle magnífic a tots els nivells. Aquesta adaptació em va captivar, però no per això vull oblidar la bona versió cinematogràfica que va dirigir Albert Lewin el 1945, la imaginativa The picture of Dorian Gray.
>Lettre d'une inconnue (Festival Off d'Avinyó, 2018)
No negaré que el meu interès per l'obra d'Stefan Zweig va desvetllar-lo l'excel·lent adaptació cinematogràfica de Carta d'una desconeguda que Max Ophüls va realitzar el 1948. La versió teatral que vaig tenir la sort de veure a l'Off d'Avinyó del 2018, però, està molt més a prop de l'original literari ja que una sola actriu "interpreta" el contingut de la carta a què fa referència el títol, en la qual una dona que acaba de perdre el fill passa comptes amb el pare de la criatura, un amant per a qui ella ni tan sols ha existit. El treball de Lætitia Lebacq -que també dirigeix l'espectacle- mereix més elogis dels que soc capaç de trobar. Només dir que veient aquesta proposta escènica ningú dubtaria que Zweig va concebre el text per ser representant com a monòleg.
>Madame Pylinska et le Secret de Chopin (Théâtre Rive Gauche, 2020)
Un altre espectacle nascut de la ploma d'Eric-Emmanuel Schmitt, que en aquesta ocasió va decidir també interpretar-lo, per a gran goig de tots els que l'admirem. Es tracta d'un relat autobiogràfic en què l'autor, melòman declarat, ens explica com, gràcies a la seva vella professora de piano, va aprendre a tocar l'instrument, a estimar Chopin i, de retruc, a descobrir que el seu mitjà d'expressió artística no seria la música sinó les lletres. Aquesta narració breu és una emotiva lliçó de vida i l'adaptació en forma de monòleg teatral, puntejat amb fragments musicals, està molt aconseguida. Val a dir que la tècnica que un actor professional li hauria aportat hagués anat en detriment del component vivencial que li confereix el fet que el mateix autor en sigui l'intèrpret. Hem d'agrair, doncs, a l'autèntica Madame Pylinska la seva feina de mentora, perquè Schmitt realment és un creador que cal tenir en compte en qualsevol disciplina.
>The remains of the day (Cambridge Arts Theatre, 2019)
Ja havia vist la magnífica pel·lícula El que queda del dia, dirigida per James Ivory el 1993, quan vaig llegir-ne la novel·la de Kazuo Ishiguro en què es basa. Tot i les diferències formals i argumentals entre l'adaptació cinematogràfica i l'original literari, aquesta impressionant història que analitza els límits del sentit del deure, personificat-lo en un majordom capaç d'arraconar el sentiment amorós i el sentit crític davant les derives totalitàries del seu "senyor", no podia tenir per a mi altres protagonistes que els excel·lents Anthony Hopkins i Emma Thompson. La imatge dels dos intèrprets m'ha acompanyat fins que vaig veure a Cambridge la imaginativa posada en escena que va fer Christopher Haydon de la versió de Barney Norris, amb uns treballs actorals d'Stephen Boxer i Niamh Cusack d'un nivell altíssim i absolutament genuïns. Gràcies a espectacles com aquest, no veig el moment de poder tornar a gaudir de les bones produccions sorgides del talent i professionalitat dels teatres britànics.