França és el país més cinèfil dels que conec. Deixant de banda el mundialment conegut Festival de Cannes, a tot l'Hexàgon i al llarg de l'any es pot gaudir de desenes i desenes de festivals amb temàtiques, dimensions i públics ben diferents. Aquí us en parlaré de tres que he tingut la sort de gaudir en els darrers anys.
Festival Confrontation (Perpinyà)
Començo pel que geogràficament ens és més proper, si bé culturalment ens resulta tan llunyà com si tingués lloc a Dunkerque. Organitzat per l'Institut Jean Vigo -cineclub fundat el 1962 pel crític i acadèmic perpinyanès Marcel Oms, i institucionalitzat com a cinemateca regional el 2006- en res es nota que el Festival Confrontation es celebri des dels seus orígens (1965) a Perpinyà, ja que, malauradament, està fet des d'una òptica estatalista francesa, i encara que cada edició hagi estat dedicada a una temàtica diferent, mai ha posat el focus en Catalunya ni en el seu cinema.
Cert és que, en aquests 55 anys de vida, l'Estat espanyol ha estat un tema recurrent en aquest festival de retrospectiva, com ho demostren els títols d'algunes edicions: L’Espagne derrière l’écran, La guerre d’Espagne vue par le cinéma, España 36-86 i L’Hispanité au cinéma. Ignoro si les edicions consagrades al cinema francès han prestat cap tipus d'atenció a la producció feta a la Catalunya del Nord, però amb títols com Le cinéma français existe-t-il ?, Cent ans d’histoire de France, L’histoire de France au cinéma o 50 ans de cinéma français, és ben poc probable.
Malgrat aquest biaix centralista, ens trobem davant d'una cita cinèfila altament interessant i injustament desconeguda. En la meva recerca d'experiències culturals exteriors, el 2018, vaig descobrir-lo amb l'edició titulada Les hommes de l'ombre, que programava una bona selecció de films protagonitzats per espies i informadors de tota mena i època. Dels tres films que vaig veure al Cinéma Castillet, seu de bona part de les projeccions del festival, guardo un molt bon record de L'atemptat, amb presència a la sala del seu realitzador, Yves Boisset, i del clàssic de Joseph L. Mankiewicz, 5 fingers; en canvi, El conformista em va demostrar de nou que no sintonitzo amb l'obra de Bernardo Bertolucci.
Habitualment, el Festival Confrontation es celebrava durant el mes d'abril. Tant de bo que el 2021 l'organització no es vegi novament forçada a anul·lar aquesta cita major de l'agenda cinèfila.
Festival du Cinéma Américain de Deauville
Després del Festival de Cannes, el de Deauville és, sens dubte, el més glamurós dels que es celebren a França. I no podia ser d'altra manera, ja que la ciutat que l'acull és una destinació turística benestant des de fa més d'un segle. Platja, casinos, hotels de luxe, boutiques, fan d'aquesta vila normanda un decorat de conte que un prestigiós festival, consagrat al cinema nord-americà, acaba d'arrodonir.
Creat al 1975 amb el suport financer de l'important grup de casinos Barrière i del consistori local, segur que en la ment dels seus impulsors hi havia, d'una banda, el pòsit de la història -el desembarcament de Normandia i la presència nord-americana a la regió- i de l'altra, la cinefília -Un homme et une femme, Òscar 1966 al millor film de parla no anglesa, es va rodar a la ciutat.
El festival no va admetre pel·lícules a competició fins al 1995, però pel seu escenari principal, el Centre Internacional de Deauville, hi han passat glòries del Hollywood clàssic (Elizabeth Taylor, Bette Davis, Kirk Douglas, Robert Mitchum, Gregory Peck, Burt Lancaster...) i recent (Robert De Niro, Clint Eastwood, George Clooney, Harrison Ford, Tom Cruise, Sharon Stone, Al Pacino, Michael Douglas, Julia Roberts, John Travolta, Nicole Kidman...), immortalitzades a les tanques que separen les casetes dels banyistes al passeig marítim des Planches. Actualment, es combinen homenatges amb estrenes, tant de cinema comercial com independent.
La meva primera visita a Deauville ha estat anòmala, aprofitant una treva estival de l'emergència sanitària que altres festivals no han pogut gaudir. Tanmateix, el bon clima d'inicis de setembre i les ganes per recuperar la normalitat cultural han fet que els festivalers acceptéssim de bon grat una organització una mica atropellada, amb més cues, retards i inconvenients per canviar de sala dels que serien desitjables en un certamen amb entrades no precisament econòmiques.
- Rouge, una barreja de drama i thriller un xic previsible, amb un benintencionat i necessari missatge de responsabilitat ecològica;
- ADN, una interessant però massa lenta reflexió sobre la identitat cultural i familiar a la França mestissa actual;
- The Nest, un retrat fred i meticulós de la desintegració d'una parella, captiva de l'aparença d'estatus econòmic, en el marc dels neo-conservadors anys 80;
- Giants being lonely, una història d'adolescència a la deriva, propiciada per la violència d'una certa Amèrica rural blanca;
- Sound of Metal, un relat colpidor de la caiguda lliure d'un bateria de rock que perd l'oïda i, amb ella, el sentit d'una vida consagrada a la música.
Festival Lumière (Lió)
Dels tres festivals que ocupen aquest article, el Lumière és el meu preferit i, malgrat la seva dimensió, el gran desconegut fora de les seves fronteres. Vaig tenir-ne constància de l'existència a l'octubre de 2018, quan ja m'havia compromès a assistir al Widescreen Weekend de Bradford. A contracor, vaig haver de renunciar a veure en persona un dels meus mites de tots els temps, Jane Fonda, que rebia aquell any el Prix Lumière en reconeixement a la seva carrera.
Tibant del fil, vaig assabentar-me que aquest festival de retrospectiva que organitza l'Institut Lumière amb la complicitat d'institucions locals i regionals, a més d'exhibidors cinematogràfics, restauradors i hotelers, es celebra des del 2009 i que des d'aleshores fins al 2020 ha premiat personalitats com Clint Eastwood, Milos Forman, Gérard Depardieu, Ken Loach, Quentin Tarantino, Pedro Almodóvar, Matin Scorsese, Catherine Deneuve, Wong Kar-wai, Jane Fonda, Francis Ford Coppola i Jean-Pierre i Luc Dardenne. Gens malament per ser un festival poc conegut, oi?
Si bé a cada edició hi ha una figura al voltant de la qual pivoten la majoria de les projeccions, xerrades i exposicions, també es programen moltes altres pel·lícules, de nacionalitats i èpoques diverses, durant les dues setmanes d'octubre que ocupa el festival, presentades en forma de retrospectives i seleccions temàtiques. L'esmentat Institut Lumière, a banda d'un museu dedicat als inventors del cinematògraf, disposa d'un village, tres sales de cinema, una impressionant botiga de films i llibres, a més de restauració, espai de premsa, etc. També es fan projeccions de la programació del festival en cinemes privats de tota l'àrea metropolitana de Lió, així com en equipaments emblemàtics de la ciutat, com la Halle Tony Garnier o el Centre de Congrès. Assistir al Festival Lumière és un must per a tot cinèfil que s'ho pugui permetre.
De moment he anat a dues edicions del Festival Lumière (2019 i 2020). I dic de moment, perquè per poc que pugui hi tornaré sense dubtar-ho, ni que sigui emmascarat i proveït de gel hidroalcohòlic com enguany. En aquestes dues incursions, a banda de veure en persona el mestre Coppola i un grapat de personalitats del cinema francès convidades al certamen, cosa que ha satisfet la meva insaciable mitomania, he descobert pinzellades de l'obra de dos noms de la cinematografia gal·la que cal tenir en compte: l'infravalorat realitzador André Cayatte i el reputat dialoguista Michel Audiard. Per acabar, enumero i comento els títols que he vist en els meus dos Lumières, amb el punt de mira fixat en la cita del 2021:
2019
- La conversa (Lliurament del premi a Francis Ford Coppola): Només per l'emotivitat de l'acte ja valia la pena reveure aquest film molt influenciat pel cinema d'autor europeu, i d'Antonioni, en particular.
- Piège pour cendrillon (Cicle André Cayatte): Un film sota l'estela de Hitchcock, incomprensiblement inèdit a casa nostra. La novel·la de Sébastien Japrisot en què es basa està traduïda al català com Parany per a una noia.
- L'Incinérateur de cadavres (Cicle Films internacionals): Incòmode cine d'autor txec de finals dels 60, inquietant com un malson. Visualment al·lucinant i estimable en el fons, només si heu tingut un bon dia.
- Avant le déluge (Cicle André Cayatte): Una història de pacifisme, somnis ingenus i violència, en un sorprenent guió de Charles Spaak ben portat a la pantalla. Per què és inèdit a Catalunya si només per aquest títol ja val la pena descobrir Cayatte?
- Apocalypse Now. Final Cut (Clausura del festival, amb Francis Ford Coppola): Amb qualsevol dels muntatges, més curta o més llarga, restaurada o no, sempre magistral, hipnòtica, intemporal.
2020
- La cave se rebiffe (Centenari Michel Audiard): Entretinguda comèdia de delinqüents amb diàlegs espurnejants -sort dels subtítols en anglès, perquè l'argot... Bones interpretacions del conjunt i Gabin, com sempre, omplint la pantalla. Film inèdit a Catalunya.
- Retour de manivelle (Centenari Michel Audiard): Femme fatale entabana un passerell i el duu a la perdició. Molt vist i millor en altres films, però aquí surt Michèle Morgan. També inèdit.
- Des hommes (Selecció Cannes 2020): Una volta més a les vergonyes de França a la guerra d'Algèria. Correcta a tots nivells, però prescindible.
- Al final de l'escapada (Cannes Classics): La modernitat escandalosa perpetrada per Godard fa 60 anys ja no escandalitza ni és moderna, és tan sols història del cine. A veure i reveure periòdicament per no oblidar què va significar la Nouvelle Vague.
- Un taxi cap a Tobrouk (Centenari Michel Audiard): Road movie bèl·lica que té per ingredients el desert com a immensitat claustrofòbica, el sentit de l'amistat entre persones contraposat a l'enemistat entre estats, i l'absurditat nihilista en un món sense rumb, tot ben dirigit per Denys de La Patellière i servit per la competència interpretativa de Lino Ventura, Charles Aznavour i Hardy Krüger. La guerra vista des d'una perspectiva antibel·licista, que encara era poc freqüent en els films d'aquella època, fa que aquest títol hagi esdevingut un petit clàssic.
