Fa uns mesos escrivia sobre pel·lícules que han tingut una segona -i saludable- vida com a espectacles teatrals. Hi afegeixo ara uns quants títols que, a diferència de l'anterior publicació, són obres vistes per primer cop "en diferit", és a dir, enregistrades als teatres on es representaven. Tot i la gran qualitat de realització de les gravacions de què us parlaré, algunes de les quals he vist en pantalla de cine, el sentiment final és que el teatre no es gaudeix plenament si no és en viu.
An American in Paris (2020)
Gene Kelly era un ballarí únic i les coreografies d'Un americà a París, irrepetibles. Per això, el coreògraf Christopher Wheeldon la va encertar de ple quan va decidir no calcar el mític film de Vincente Minelli sinó reinterpretar-lo però mantenint-ne intacte l'esperit: substitució de cançons per altres també de Gershwin, modificacions al guió original i, sobretot, noves i solvents coreografies. Aquest multipremiat musical va fer honor al seu nom: es va estrenar a París, va anar posteriorment a Broadway i, finalment, va recalar al West End, on es va enregistrar el 2017. Esperant millors temps per al teatre, em queda el record d'aquest enregistrament, vist en semi-confinament i en una superfície de 46 polzades, per gentilesa de The Shows Must Go On.
42nd Street (2019)
El carrer 42 no és ben bé un film musical, entès com aquell on cançons i ball estan al servei de la narració. De fet, és un film sobre el muntatge d'un espectacle musical i els números nomes s'hi mostren parcialment, i de forma realista, durant els assaigs i a la part final de la pel·lícula, en una mena de resum del show. La versió teatral, creada quasi mig segle després (1980), és tota una altra proposta: amb la voluntat nostàlgica de reproduir l'estètica dels anys 30, afegeix un munt de cançons a la que li dona títol, allarga i incorpora escenes de ball espectaculars i multitudinàries, i aconsegueix recrear en directe les mítiques coreografies geomètriques zenitals de Busby Berkeley. Un resultat impactant que he pogut gaudir en pantalla de cine, en el seu darrer revival al West End, enregistrat el 2018.
From here to Eternity (2020)
Amb un material dramàticament tan potent com el guió (prèviament novel·la) de d'Aquí a l'eternitat, i amb l'ajut del saber fer musical de Tim Rice, era difícil que en sortís un mal espectacle teatral. Les interpretacions que Burt Lancaster, Montgomery Clift, Deborah Kerr i Frank Sinatra van oferir davant la càmera són inigualables i difícils d'oblidar, però tot i així aquest musical britànic -clarament influenciat pel mític Miss Saigon- està actuat i cantat amb molta prestància, a més d'incorporar escenes d'una gran força dramàtica. Gràcies a The Shows Must Go On, amb espectacles com aquest -gravat el 2014- m'he sentit una mica més a prop de la normalitat.
Kinky Boots (2020)
A diferència dels altres títols que ressenyo aquí, en el cas de Kinky Boots, vaig veure abans l'espectacle musical que la pel·lícula. La versió escènica d'aquest al·legat a la diversitat en la identitat de gènere és una esbojarrada festa kitsch, servida amb l'acompanyament d'efectives cançons de Cyndi Lauper i d'unes vistoses coreografies. Vaig gaudir molt veient-ne al cinema la versió enregistrada el 2019, la qual em va convèncer més que el film original que, tot i la seva correcció i bones interpretacions, no aprofita al màxim el potencial còmic i dramàtic d'aquesta història basada en fets reals.
Desembre de 2020.