La grisor del nord d'Anglaterra amaga dos festivals que mereixen ser coneguts més enllà de les fronteres del Regne Unit: el Widescreen Weekend de Bradford i el Leeds International Film Festival. Celebrats a les dues grans ciutats del comtat de Yorkshire, territori pioner del cinema britànic, són absolutament diferents tant en la forma com en el contingut de les seves propostes, la qual cosa els complementa i els fa alhora atractius per públics molt diversos.
El nom del Widescreen Weekend ja ho diu tot: té una durada d'un cap de setmana llarg i està dedicat a la pantalla panoràmica. No estem davant d'un festival nostàlgic més, sinó d'un aparador on reveure o descobrir produccions fetes en Cinerama, Cinemascope, VistaVision, Todd-Ao, Panavision... i tota la resta de procediments de formats panoràmics existents fins l'actualitat. El contingut, procedència i qualitat artística dels films no és el més important, ja que els seus assistents són fans de la forma per damunt del contingut. Evidentment, la programació és acurada i s'hi projecten obres majors, però també rareses que només es justifiquen pel sistema en què es van rodar. L'experiència no seria completa sense les conferències, classes magistrals i presentacions a càrrec d'experts de la fotografia cinematogràfica i de la restauració digital.
Organitzat des del 1996 a les impressionants instal·lacions del National Science and Media Museum, vaig descobrir el Widescreen Weekend de Bradford gràcies a un bon amic, molt interessat en els aspectes tècnics del cinema, i mai li estaré prou agraït. A les edicions que he assistit (2002, 2003, 2014 i 2018) he pogut gaudir del mític sistema Cinerama, amb projeccions originals en tres pel·lícules (This is Cinerama, La conquesta de l'Oest) i amb restauracions digitals (Search for Paradise, Seven Wonders of The World), de còpies poc vistes en 70 mm (West Side Story) i d'un grapat de bons títols (The Lion in Winter, L'edat de la innocència o The Lady and the Tramp), programats amb motiu d'aniversaris o noves restauracions.
El Leeds International Film Festival és una proposta més convencional però molt més ambiciosa. De fet, forma part del projecte Leeds Film, que organitza dos certàmens més que, malauradament, no conec -el Leeds Young Film Festival i l'Independent Directions Film Festival. Organitzat des del 1987 per l'ajuntament de la ciutat i pel British Film Institute, és el segon més important del Regne Unit i conté diverses seccions, atentes a les novetats independents i comercials, curts i llargmetratges, i al patrimoni cinematogràfic. Durant les dues setmanes que dura, es projecten unes 300 pel·lícules en diferents equipaments i cinemes de la ciutat, implicant-hi també els exhibidors privats.
La meva única experiència al festival de Leeds en el moment de redactar aquestes línies és de l'edició del 2018 i la meva tria de pel·lícules ha estat molt eclèctica, començant per una raresa: la versió muda de la primera pel·lícula sonora d'Alfred Hitchcock i de tot el cine britànic, Blackmail, projectada en un espai tan insòlit com és la Chapel FM, una església reconvertida en centre cultural.
Després, he optat per l'aventura, i he descobert dues interessants propostes d'animació, la ciberpunk francesa Crisis Jung, i la reconstrucció històrica The State against Mandela & the Others, a partir d'enregistraments d'àudio del judici. La sala de projecció de totes dues, de la cadena Everyman Cinemas, era ja un espectacle en si mateixa, amb sofàs dobles en comptes de butaques, equipats amb tauletes per menjar i beure durant la pel·lícula com al menjador de casa. I per acabar la descoberta, m'he atrevit amb un film japonès basat en el best seller The Travelling Cat Chronicles, al preciós cinema d'art i assaig Hyde Park Picture House, i amb el drama belga sobre la transidentitat d'una adolescent, Girl, projectada a l'imponent casa consistorial de Leeds.
Novembre de 2018.