És molt freqüent que obres literàries de renom acabin adaptant-se a la pantalla i el gènere teatral no n'és una excepció ja que la seva pròpia naturalesa performativa fa aparentment fàcil aquesta transició. El procés invers, però, ja no és tan habitual, encara que hi ha moltes i molt honroses excepcions de cinema que ha acabat convertit en un molt bon espectacle escènic.
Aquí us deixo uns quants títols que considero que s'han reconvertit d'un medi a l'altre de manera satisfactòria des del punt de vista artístic. La majoria són musicals, perquè amb l'ajut de cançons i coreografies es poden reinventar seqüències cinematogràfiques difícils d'adaptar en un escenari. D'altres prenen la forma de teatre de text, però hi ha una adaptació que em té robat al cor per la seva singularitat, ja que és cine convertit en dansa contemporània. Però com que no es tracta d'establir cap rànquing, aquí estan en ordre alfabètic, amb indicació d'on i quan he vist aquests espectacles. Vegeu-los, si en teniu l'oportunitat, i jutgeu.
All about Eve (Noël Coward Theatre, Londres, 2019)
Les pel·lícules de Joseph L Mankiewicz destaquen per la solidesa dels guions i la brillantor dels diàlegs. Tot sobre Eva n'és un dels millors exemples i és estrany que amb un material tan fàcilment adaptable a escena hagi trigat tants anys a arribar-hi. El prestigiós director belga Ivo van Hove és el responsable d'aquesta respectuosa transposició britànica, on Gillian Anderson i Lily James emulaven Bette Davis i Anne Baxter sense caure ni en la imitació ni la paròdia. El dramaturg Pau Miró va fer-ne una adaptació lliure, Eva contra Eva, protagonitzada per Emma Vilarasau i dirigida per Sílvia Munt, que l'emergència sanitària ha impedit estrenar i portar de gira convenientment.
Amélie (King's Theatre, Glasgow, 2019)
Si no us fa res que una història tan francesa com la del film Amélie estigui dialogada i cantada en anglès, si accepteu sacrificar el virtuosisme visual de Jean-Pierre Jeunet, i si sou capaços de dissociar-ne les imatges de les notes de Yann Tiersen, gaudireu d'aquest competent musical d'origen nord-americà (2015), que ha estat ben acollit als escenaris britànics. Bones interpretacions, que quasi fan oblidar les d'Audrey Tautou i Mathieu Kassovitz, i bona (nova) música de Daniel Messé i Nathan Tysen, per una comèdia romàntica icònica que admet tots el canvis menys el pentinat de la protagonista. La pandèmia n'ha escapçat el debut al West End.
Beauty and the Beast (Clyde Auditorium, Glasgow, 2009)
Aquesta és la primera adaptació teatral d'un dels grans títols d'animació 2-D produïts per Disney entre finals dels 80 i principis dels 90, injustament eclipsada per l'èxit mundial de The lion King. L'original Beauty and the Beast ja era un bon musical gràcies a la partitura i cançons d'Alan Menken i Howard Ashman, aprofitades per a la versió escènica, estrenada el 1993, i a la qual se'n van afegir de noves creades per Menken i Tim Rice. El vestuari i l'escenografia també són un encert en aquesta recomanable adaptació, molt orientada al públic familiar.
Billy Elliot (Victoria Palace Theatre, Londres, 2008)
La Gran Bretanya thatcheriana de la crisi econòmica, que tants bons films ha donat, és el marc d'aquesta història de superació i somnis acomplerts, un material de primera per fer-ne un espectacle pensat per agradar. Tan sols 5 anys després de l'estrena del film, al 2005, Billy Eliot es convertia en un bon musical d'èxit mundial, gràcies a les cançons d'Elton John i unes inspirades coreografies. Stephen Daldry, realitzador de la pel·lícula original, també va ocupar-se de la versió teatral i de Billy Elliot the Musical Live (2014), que he visionat recentment en dvd.
El verdugo (Teatre Victòria, 2000)
El realitzador Luis García Berlanga i el guionista Rafael Azcona van ser responsables de memorables comèdies esperpèntiques entre les quals destaca El verdugo, la història d'un pobre diable que acaba treballant de botxí contra la seva voluntat. La ironia àcida del film, que encobreix una clara crítica a la pena de mort, encara adquireix majors proporcions si es té en compte que es va produir el 1963. La versió teatral, ben dirigida per Luis Olmos i interpretada amb solvència per Juan Echanove i Alfred Luchetti, en els papers que van immortalitzar Nino Manfredi i Pepe Isbert, no arribava a l'alçada de l'original perquè li faltava el context. Tot i així n'era un bon recordatori i va gaudir del favor del públic tant a Barcelona, on es va estrenar, com a Madrid.
Hiroshima, mon amour (Théâtre des Bouffes-Parisiens, 2019)
Un dels títols fundacionals de la Nouvelle Vague va ser la trencadora Hiroshima, mon amour, dirigida per Alain Resnais a partir d'un guió de Marguerite Duras. 60 anys després, Bertrand Marcos va adaptar l'argument d'aquell mític film a l'escena, reconvertint-lo en un monòleg per al lluïment d'una gran actriu com és Fanny Ardant. En una hora escassa d'espectacle, i amb una butaca com a únic atrezzo, la protagonista recita admirablement els dos rols d'un text que no perd res de la profunditat psicològica de l'original cinematogràfic sinó que en guanya gràcies al seu minimalisme. 
La journée de la jupe (Théâtre du Balcon, Festival Off d'Avinyó, 2019)
La journée de la jupe és un estimable film sobre el xoc cultural -i la violència que se'n deriva- entre els principis de l'escola republicana i el desarrelament dels joves musulmans d'una banlieue francesa qualsevol. Tot i estar protagonitzat per dos grans noms del cinema gal -Isabelle Adjani i Denis Podalydès- no és un títol especialment conegut, en particular fora de l'Europa francòfona. El mateix realitzador i guionista, Jean-Paul Lilienfeld, va fer-ne una adaptació teatral que millorava el dramatisme i la tensió de l'original cinematogràfic, i que vaig tenir la sort de veure al Festival Off d'Avinyó de 2019. Lamentablement, la salut del planeta va interrompre'n la continuïtat de les representacions als escenaris parisencs.
Little Shop of Horrors (Festival Fringe, Edimburg, 2019)
La comèdia negra de sèrie B La botiga dels horrors ha passat a la història per haver-se rodat en dos dies i mig, haver proporcionat a un jove Jack Nicholson un dels seus primers papers, i haver inspirat una comèdia musical d'èxit mundial (1982), que alhora es va tornar a adaptar al cine. En tot cas, la versió teatral és un clàssic del gamberrisme escènic, gràcies a les cançons d'Alan Menken i Howard Ashman, que ja formen part de la memòria col·lectiva dels amants del gènere. La versió que vaig veure al Festival Fringe d'Edimburg de 2019 era una producció molt modesta, interpretada sense amplificació i amb l'únic acompanyament d'un teclat, però mantenia tota la seva frescor i mala llet. Com m'hauria agradat, però, haver-ne vist la versió catalana del 1987, de Dagoll Dagom i amb Constantino Romero fent d'Audrey II...
Marits i mullers (La Villarroel, Barcelona, 2015)
Marits i mullers és una de les bones pel·lícules que va escriure, dirigir i protagonitzar als anys 90 un Woody Allen encara net de tota sospita d'abusos sexuals. Desconec si existeix cap altra adaptació a l'escenari d'aquesta comèdia àcida sobre el món de la parella, però la que Àlex Rigola va crear en català per a la Villarroel (el 2013 n'havia fet la versió en castellà) va assolir un èxit de crítica i públic merescut. Molt ben interpretada, sobretot per Andreu Benito i Joan Carreras, i amb una escenografia que fa partícip el públic, m'atreveixo a dir que l'original fílmic queda superat per la versió teatral.
Once (Empire Theatre, Liverpool, 2020)
Més que un musical, Once és un film que gira al voltant de la música creada i interpretada pels seus protagonistes, un irlandès i una txeca que busquen la seva oportunitat en l'escena dublinesa. Les cançons de Glen Hansard i Markéta Irglová van ser un èxit mundial immediat -amb Òscar per al tema Falling slowly- i ells mateixos van fer-ne la versió teatral, enriquint-ne els arranjaments i integrant-ne algunes en la narració. Amb els músics/actors sempre presents en un escenari ambientat com un pub, l'espectacle flueix captivant el públic amb les seves bones interpretacions. Originalment creat als Estats Units (2011), on va rebre diversos guardons, posteriorment ha girat per diversos països, incloent-hi el Regne Unit. Poc em podia imaginar que seria el meu darrer musical en viu per un temps indefinit.
Shrek The Musical (The Broadway Theatre, Nova York, 2009)
Si Disney se n'havia sortit amb èxit amb les seves adaptacions teatrals de pel·lícules animades, per què no havia de funcionar la fórmula amb Shrek, que és un dels millors títols de Dreamworks? El 2008 s'estrenava, doncs, un espectacle basat, principalment, en l'argument de la primera pel·lícula de la saga, amb alguns elements de les seves seqüeles, i amb tot un seguit de cançons compostes expressament (l'única que es conserva és la mítica I am a believer del final). El referent cinematogràfic és massa potent perquè ens el tregui del cap aquesta adaptació, correcta però no especialment inspirada, que funciona bé dins dels límits dels espectacles per a públic familiar.
Singin' in the rain (Palace Theatre, Londres 2012 / Teatro Nazionale, Milà, 2019)
Considerada una de les millors pel·lícules de la història, Cantant sota la pluja és també una de les que m'enduria a una illa deserta. Què podia aportar una adaptació teatral, a banda del repte de fer ploure damunt d'un escenari? Potser res més que compartir en viu l'amor per l'original i evocar la genialitat de Gene Kelly. En tot cas, la primera adaptació escènica del clàssic de la MGM és britànica i data del 1983. Des d'aleshores se n'han anat succeint a banda i banda de l'Atlàntic i la que vaig veure a finals de 2012 a Londres és una de les més aplaudides i premiades, gràcies a les coreografies d'Andrew Wright i a les habilitats del protagonista, Adam Cooper. Quan a principis de 2020 vaig ensopegar per casualitat a Milà amb una producció italiana d'aquest clàssic no vaig poder-m'hi resistir: tant el coreògraf Fabrizio Angelini com l'actor/ballarí Giuseppe Verzicco estaven a l'alçada i el resultat va ser entranyablement satisfactori.
Sugar (Opéra Comédie, Montpeller, 2006 / Eixample Teatre, Barcelona, 2016)
Ningú no és perfecte tenia tots els ingredients per convertir-se en un musical i la seva adaptació potser va trigar 13 anys (1972) per respecte al mític trio protagonista, impossible d'emular. Tot i ser un producte divertit és inconcebible veure'l sense tenir al cap el referent cinematogràfic, al qual mai arriba a fer ombra. Aprofitant el parell de cançons que Marylin Monroe cantava al film, el musical n'incorpora unes quantes més, així com uns competents números de ball. Desconec com sona en anglès perquè n'he vist dues adaptacions, però cap en la seva versió original: de visita a Montpeller, vaig ensopegar amb l'obra que es representava a l'impressionant Opéra Comédie; anys més tard, vaig reveure-la a Barcelona i, cosa estranya, en versió catalana. La normalitat lingüística va durar poc perquè, arran de l'èxit, el grup Balañá va reprogramar-la en una sala més gran ja en castellà. Efectivament, ningú és perfecte.
Sunset Boulevard (Comedy Theatre, Londres, 2009)
El gran drama de Billy Wilder Sunset Blvd. va pujar als escenaris britànics el 1991 de la mà de la partitura d'Andrew Lloyd Webber, creador d'èxits com Jesus Christ Superstar, Cats o The Phantom of the Opera. Produccions internacionals (la nord-americana, protagonitzada per Glenn Close), gires i revivals han anat mantenint viva la història de Norma Desmond; la versió que vaig veure el 2009 a la capital britànica era una minimalista però efectiva producció, dirigida i coreografiada per Craig Revel Horwood, en què els mateixos actors recitaven, ballaven i interpretaven la música amb un sorprenent i envejable mestratge.
The Lion King (Lyceum Theatre, Londres, 2006 i 2013)
Deixeu a casa totes les vostres reticències i atreviu-vos amb l'adaptació musical del clàssic de l'animació en 2-D, El rei lleó. No és una pantomima per a infants sinó un espectacle per a tots els públic en el sentit més ampli, que ha recorregut mig mon i es representa en alguns teatres ininterrompudament des de l'estrena el 1997. Amb més cançons que la pel·lícula però ben integrades en la narració, un vistós vestuari de reminiscències africanes i una escenografia impactant, els adults oblidem ràpidament que són actors i actrius els que surten a l'escenari i acabem veient-hi animals. Engrescat pel molt que havia gaudit amb aquest espectacle dirigit per la talentosa Julie Taymor, em vaig prometre reveure'l. Així ho vaig fer 7 anys després i sé que, quan pugui, tornaré a repetir.
The little Mermaid (Lunt-Fontanne Theatre, Nova York, 2008)
The little Mermaid va suposar el renaixement de Disney com a productora de referència en animació, després d'uns anys de mediocritat creativa. En aquesta nova etapa s'incorporava sàvia nova als estudis, i en l'apartat musical, grans noms de Broadway com els d'Alan Menken i Howard Ashman. El resultat cinematogràfic va ser un musical de dibuixos animats, cosa que sobre el paper en facilitaria una transposició amb actors de carn i ossos, la qual no es va fer fins 18 anys després, al 2007. Aquest producte entretingut, amb una recreació imaginativa del fons marí, se sustenta en la força de les cançons, la majoria ja presents al film original. El millor, la seva protagonista, Sierra Boggess, una de les més impressionants intèrprets que he escoltat com a Christine Daaé, a The Phantom of the Opera.
The 39 Steps (Criterion Theatre, Londres, 2009)
Tot i que la història original parteix d'una novel·la del 1915 de John Buchan, aquesta adaptació teatral és en realitat una paròdia del famós film d'Alfred Hitchcok del 1935, Els trenta-nou graons. Amb només quatre actors, dos dels quals interpreten la parella protagonista, es tracta d'una esbojarrada comèdia que juga, d'una banda, amb la complicitat d'un públic que coneix el referent cinematogràfic de partida i, de l'altra, amb la comicitat que provoquen les limitacions del medi teatral per recrear persecucions i altres escenes d'acció. Produïda i estrenada a Leeds el 2005, i guanyadora d'un premi Olivier a la millor comèdia, quan la vaig veure a la capital britànica vaig sortir-ne convençut d'haver-me divertit juntament amb els intèrprets. Abel Folk va estrenar-ne una versió en català el 2011, acompanyat de tres actors habituals del Polònia. Tota una excepcionalitat, malauradament, en el nostre panorama teatral.
The red shoes (Sadler's Wells Theatre, Londres, 2019)
El gran coreògraf Mathew Bourne, artífex de la revisió en clau de dansa contemporània d'intocables del ballet clàssic com El llac dels cignes o El trencanous, va atrevir-se el 2016 amb una adaptació totalment ballada i sense diàlegs de l'inoblidable film Les sabatilles vermelles. Escrupolosament respectuós amb l'ambientació i la paleta de colors de la pel·lícula, rodada en Technicolor del 1948, Bourne va optar, en canvi, per substituir-ne la música original -l'escena de ballet inclosa- i utilitzar fragments de diverses bandes sonores compostes per Bernard Herrmann. No em digueu que la proposta no es suggeridora?
Una giornata particolare (Biblioteca de Catalunya, 2015)
No era la primera vegada que l'argument de la magnífica pel·lícula d'Ettore Scola, Una jornada particular (vegeu-ne la crítica que vaig publicar el 23.12.06), es portava a escena a casa nostra, i suposo que tampoc a Itàlia. Malauradament, vaig deixar perdre l'oportunitat de veure'n la versió que Josep Maria Flotats i Anna Lizaran van protagonitzar el 1984 i no tinc cap referència de com es va plantejar l'adaptació. En tot cas, la proposta d'Oriol Broggi és volgudament deutora del film, conscient que Loren i Mastroianni eren insubstituïbles. Aquest acte de modèstia i de reconeixement s'evidencia no només en el respecte del títol en versió original sinó també en el fet que els primers minuts de l'espectacle els ocupa la projecció de la seqüència inicial de la pel·lícula. Això dit, Clara Segura està esplèndida i Pablo Derqui, molt correcte, en uns papers que són un regal per a tot artista de la seva categoria.
Young Frankenstein (Princess of Wales Theatre, Toronto, 2010)
Si un monstre fet de trossos de cadàver és capaç de cantar i ballar claqué al ritme de Puttin' on the Ritz, també pot protagonitzar un musical sencer. Aquest devia ser el pensament de Mel Brooks quan va decidir adaptar al teatre El jove Frankenstein, el que considero el seu film més reeixit. Després de l'èxit d'una altra adaptació del cine a l'escenari -The Producers, la parodia del mític Frankenstein de la Universal és un fenomen que arrenca rialles des del 2007 als patis de butaques d'allà on s'estrena, i no només entre els nostàlgics de l'original. Llarga vida, doncs, als musicals, encara que sigui ressuscitant monstres del passat cinematogràfic.
Abril de 2020.