Una infermera nord-americana és destinada al torn de nit d’un obsolet hospital infantil a punt de tancar, Mercy Falls, situat a la petita Illa de Wight, al sud d’Anglaterra. Aviat s’adonarà que en aquest centre de salut es produeixen fenòmens paranormals que afecten els interns abans de ser traslladats a altres hospitals. Els nens, nerviosos i espantats, li parlen d’una presència intangible que habita en una planta clausurada de l’edifici. La infermera, obsessionada pel seu passat, s’implicarà en la resolució del misteri, a pesar de les reticències inicials del responsable mèdic de l’establiment.
Anglaterra plujosa fotografiada en tons freds, enquadraments emfàtics i moviments de càmera manieristes. Música suggerent esquitxada de sons exacerbats. Darrers dies d’un vetust hospital infantil amb planta clausurada. Rumors de presència del més enllà. Metge escèptic. Infermera voluntariosa amb passat fosc. Secundari simpàtic que morirà a mitja pel·lícula... Teniu ja prou tòpics? Si continueu endavant amb el visionat, us prevenim que trobareu encara alguns ingredients més tan de manual i tan gastats que, involuntàriament, fan riure. Ara bé, si el que busqueu és alguna sorpresa que transcendeixi el mer ensurt efectista, un sol moment inspirat que diferenciï aquest film de centenars de productes similars, premeu ja l’stop del vostre reproductor de DVD.
A Fràgils, Jaume Balagueró mostra de nou en què consisteix el seu cinema: una molt hàbil utilització dels ressorts tècnics propis del gènere de terror combinada amb la narració d’un argument inintel·ligible i inconsistent, interpretat amb professionalitat per un solvent repartiment. El que va suposar una novetat a casa nostra amb la prou digna Els sense nom (1999), ha anat esdevenint una norma sense inspiració, reiterativa de llocs comuns, tot plegat agreujat per la forçada internacionalització que imposa el grup Filmax a les produccions que veuen la llum sota els seus auspicis i que acaba generant films apàtrides que no convencen ni a casa nostra ni al món anglosaxó.
Balagueró no és Amenábar ni Shyamalan, tot i que alguns etiquetadors l’hi hagin comparat perquè treballa el mateix gènere. Ja al seu següent film fantàstic, Darkness (2002), el realitzador lleidatà va evidenciar que tot en ell era pura forma i artifici, i aquesta darrera producció no desmenteix precisament la tendència sinó que la confirma. Fràgils no va més enllà del que és una rutinària producció de poca volada, destinada al mercat de parla anglesa, llengua en la qual s’ha rodat originalment. L’única diferència és que s’ha finançat i filmat –en part- a Catalunya i, per aquest motiu, té versió catalana d’àudio pagada amb diner públic. A part de l’al·licient per als mitòmans que va significar veure passejar pels carrers de Barcelona la protagonista d’Ally McBeal, Calista Flockhart, i el seu company del moment, Harrison Ford, el rodatge d’aquest film poc més ha aportat al panorama cinematogràfic del país. Un dubte, però, ha d’inquietar-nos molt més que aquesta pretesa pel·lícula de por: ¿com un dels autors teatrals més imaginatius del país, Jordi Galceran, artífex de paradigmes d’equilibri entre qualitat i comercialitat com Paraules encadenades i El mètode Gronhölm, ha pogut perpetrar un guió que fa envermellir de vergonya aliena i no amagar-se’n?
Novembre de 2006. Publicat a www.totcinema.cat