Que una parella cinematogràfica també ho sigui fora de la pantalla aporta a l'apreciació del treball artístic dels seus membres l'al·licient de satisfer una inevitable tafaneria. Quan els veiem actuar plegats, no podem deixar de pensar si rodant tal escena es van enamorar, si aquell petó anava més enllà del guió o si en tal pel·lícula ja s'intuïa que la relació no anava bé. Amb el cicle Signoret i Montand: complicitats, que la Filmoteca dedica al centenari de naixement d'aquests dos grans artistes, xafardeig i cinefília van novament de bracet, atesa la barreja de talent, glamour, passió, camaraderia, infidelitat (d'ell) i alcoholisme (d'ella) que va caracteritzar el tàndem "Yvesimone".
Buscant l'equilibri artístic entre marit i muller, he vist dos films de cadascun. De la Signoret m'ha encantat reveure per enèsima vegada les excel·lents Les diabòliques (1955) i Un lloc a dalt de tot (1959), dues de les meves pel·lícules de capçalera on l'actriu mostra la seva versatilitat interpretativa i lingüística. Amb Montand, la meva tria no ha estat tan encertada i només salvo l'entretinguda El multimilionari (1960), un vehicle per al lluïment de Marilyn Monroe que, a més, pretenia obrir a l'actor i cantant francès el mercat nord-americà, però que ha acabat passant a la història per l'afer entre els dos protagonistes. L'altre film d'Yves Montand que m'he aventurat a veure -i que prometo fermament evitar en el futur- és el ridícul i a estones vergonyós musical amb què Jacques Demy es va acomiadar del cinema: Tres entrades per al 26 (1988).
Em detinc en quatre títols més del cicle, que formen part de la meva col·lecció personal i que malauradament no he pogut reveure en aquesta ocasió a la sala fosca. Al pedestal de les "vistes i revistes" situo el gran i merescut èxit de Montand El salari de la por (1955), mentre que de les sorpreses que han entrat a casa els darrers anys via DVD, tres títols s'hi han guanyat un lloc d'honor: Casque d'or (1952), una història d'amor i mort al París apache amb uns impressionants Signoret i Serge Reggiani; César et Rosalie (1972), on una empoderada Romy Schneider post 68 fa perdre els papers a un Montand en crisi de masculinitat; i sobretot Le chat (1971), una agra història de desamor que demostra la talla artística de la Signoret i del sempre sòlid Jean Gabin.
Yves i Simone irradiaven un carisma innegable, un magnetisme que va anar creixent a mesura que la seva bellesa física s'esvaia amb el pas dels anys. Les seves personalitats, amb llums i ombres, i el moment artístic i històric que van saber fer seu, els han consagrat com a mite, junts i per separat. Les seves tombes al cementiri Père Lachaise són lloc de pelegrinatge "cultureta", una pura anècdota morbosa. En canvi, un bon grapat de les seves pel·lícules sí que son de visita obligada, del millor que ha donat el cinema europeu de la segona meitat del segle passat, un cinema que permetia que les seves estrelles fossin humanes, imperfectes i d'esquerres.
Setembre de 2021.